Totes les societats, ara i adés, ací i pertot, compten amb una sèrie de festivitats que es reparteixen amb major o menor criteri al llarg del seu calendari. De fet, d’alguns pobles es comenta que sempre estan de festa i d’altres, tothom es pregunta que si algun dia treballen. Aquestes dates tan assenyalades per al conjunt de la població a més de proporcionar als seus conciutadans un descans sempre curt i merescut, comporten un socialment ben acceptat trencament de la rutina diària.
La seua gènesi i motivació sovint és ben diversa: commemorar
esdeveniments històrics ben significatius per a la localitat, lloar la figura
de persones que han deixat una pregona empremta en aquell indret, explicitar
públicament i comunitària la fe religiosa o, simplement, donar continuïtat a
festes que s’hi celebren des de temps immemorials.
 |
| Foto: Ximo Bueno |
Però el poble no és una entitat abstracta i uniforme,
sinó la suma de les persones que la integren. Gent diversa amb inquietuds i formes de pensar ben diferents;
i aquesta també n’és la riquesa, perquè
el nostre tarannà mai no resta immutable, de fet, sovint canvia ràpidament, i
en un instant podem passar de fer cara de Divendres Sant a tindre cara de Pasqua.
Alguns pobles tenen platja, alguns altres muntanya, i
fins i tot, alguns tenen muntanya a tocar de la platja, però tots, sense cap
excepció, tenen festes. Perquè són una activitat humana necessària ja que la
festa implica socialització, adscripció al grup, reafirmació col·lectiva i,
evidentment, si cal cohesió, que siga mitjançant de l’alegria i la joia
celebrativa.
De fet, i des la meua humil condició de passejant
habitual, d’observador a peu pla, considere que les nombroses i variades festes
són un indicador immillorable que evidencia la bona salut de què gaudeix la
vertebració social del municipi i quin és el grau d’interés per preservar i
millorar les tradicions que les generacions que ens han precedit ens han
llegat.
Alzira, evidentment, no n’és cap excepció, i de fet, la
localitat compta amb més festes que ponts per creuar el Xúquer: les festes de
carrer i barri, senzilles però estimades pels veïns i circumscrites a un àrea
molt localitzada; les festes patronals
que susciten adhesions apassionades i fomenten la participació popular; els
Moros i Cristians que continuen creixent amb força any rere any i millorant en
organització i qualitat; i aquelles que com les Falles o la Setmana Santa,
tenen un abast més general, compten amb una participació més nombrosa, nodreixen
l’orgull del municipi i actuen com a imprescindible i just reclam turístic.
Dos aspectes però, són comuns a totes aquestes
festivitats independentment de la seua peculiar idiosincràsia i la seua major o
menor repercussió: la importància de la música (les bandes de música,
indispensable referent; la solemnitat i
circumspecció dels bombos i tambors; les melodies de soca-rel de la dolçaina i
el tabal o l’aldarull festiu i engrescador de les xarangues) i el vessant
gastronòmic que amb major o menor intensitat agermana al voltant de la taula
tots els participants. De fet, el poble
valencià és músic i gormand.
Per últim, crec que malgrat que arriba un moment que
la pròpia inèrcia de la festa la fa avançar d’any a any, si cal, amb major
força, a l’empar d’un suport institucional que ha de vetlar per aquest
patrimoni immaterial, sens dubte, la seua organització i èxit requereix d’una
ciutadania responsable i compromesa que treballe de forma discreta i entusiasta
entre bastidors. Cal reconèixer, doncs, aquesta tasca sovint tan inadvertida
com indispensable. Perquè en tota festa, el poble n’és l’origen i també la
destinació.
* Aquest article apareix publicat al llibre de la Falla Camí Nou d'Alzira de 2018
