Qualsevol manifestació
artística arrela en el fons de l’ànima, i les arts escèniques són una de les
formes d’expressió més antigues, espontànies, naturals i creatives que ha
concebut l’ésser humà. Algunes d’aquestes per tal de poder transmetre-les i que
puguem copsar tot el seu sentit tenen necessitat, a més de la gestualitat o
dels moviments creats amb el propi cos, del poder de la paraula, i cap paraula
resulta més adient i encertada que la paraula pròpia, compartida per artistes i
espectadors.
 | |||
| Coberta llibret Falla del Cid 2020 |
Després
d’una llarga època de silenci en la qual, en l’àmbit educatiu o cultural, el
valencià va haver de seure mut i resignat en el pati de butaques, i una
posterior travessia del desert en la qual, malgrat obrir-se algun badall en
aquell espés teló, els prejudicis heretats i els costums adquirits la feren
romandre entre bambolines, ja fa alguns anys que el valencià va decidir fer un
pas endavant i pujar-se’n dalt de l’escenari.
De fet, a
hores d’ara, en el món de l’escena, en qualsevol de les seues representacions
artístiques, la nòmina d’autors i de companyies que creen textos i que elaboren
espectacles de gran qualitat en la nostra llengua, sortosament, és cada dia més
extensa.
Sens
dubte, per consolidar i fomentar aquestes propostes escèniques que empren el
valencià com a llengua vehicular cal l’espenta coordinada i decidida del món
educatiu, que ha de presentar i familiaritzar els alumnes des de ben menuts amb
aquest tipus d’espectacles; l’administració, que ha de programar-los i
possibilitar-los; i els mitjans de comunicació, que han de publicitar-los i
donar veu als nostres artistes i creadors.
Però tots
aquests esforços quedaran en fum de botges si a l’hora de la veritat no compten
amb la confiança, la complicitat i el beneplàcit dels espectadors. No ens
enganyem, qualsevol espectacle sense el suport del públic resta incomplet, tal
com una falla a la qual li manca el seu remat central.
Com deia
abans, el valencià, dins del món de les arts escèniques, ja fa temps que ha
trencat el sostre de vidre que el relegava a representacions de caire
sainetístic que reproduïen la visió diglòssica d’una societat que encara no
concebia la majoria d’edat per a l’ús social de la nostra llengua.
Per tot això
abans esmentat, els valencians com a societat hem d’empoderar-nos i treballar plegats
per tal de fer créixer allò que ens fa únics: el nostre art, la nostra cultura,
les nostres tradicions, la nostra gastronomia i, per descomptat, la nostra
llengua. I per a maurar lingüísticament cal emprar-la en tots els àmbits, perquè
hi ha moltes llengües al món i totes són vàlides i útils, però el valencià és
la llengua que ens fa ser qui som.
I a
aquells que no dubten a negar en redó qualsevol intent de fer reviscolar la
nostra llengua tot esgrimint asèptics criteris de productivitat o d’hipotètica
eficiència comunicativa, només cal recordar-los que, al cap i a la fi, el
valencià, la nostra llengua, és un producte de la nostra col·lectivitat,
natural, de proximitat i amb moltes propietats i varietats. És doncs, un
article de primera necessitat, el consum del qual, sens dubte, ens cal
fomentar, perquè, a l’engròs i a la menuda, els valencià fins i tot en termes
d’eficiència i sostenibilitat, sempre és una aposta segura.
*Article publicat en el llibret de la Falla de la Plaça del Cid d'Algemesí de 2020
