–Bon dia, passa i seu còmodament al divan.
–Moltes gràcies, que
vinc un poc atrafegada...
–Bé, tranquil·la... Com t’ha anat la setmana?
–Doncs, no he parat
de rumiar des de l’última trobada.
I t’advertisc que
vinc revolucionada
i amb ganes d’explicar-t’ho
tot fil per randa.
Que saps que massa
temps he restat callada
i necessite
cantar moltes veritats.
–D’acord. Anem a pams. Ara et diré una paraula
i tu contesta’m el primer que et vinga al cap?
–Català?
–Una excusa,
divideix i venceràs.
–Polítics?
–Molta llengua i
poques mans.
–Escola?
–Llavor,
aprenentatge i dignitat.
–Futur?
–Esperança; molt faena
per endavant.
–Falles?
–Esperit primigeni
que cal recuperar.
–Xarxes socials?
–Impensada oportunitat
de sumar.
–Autoodi?
–Prejudici, bandera
que voleia l’ignorant.
–Llibres?
–Cultura i
llibertat. Finestra oberta de bat a bat.
–Mitjans?
–Imprescindibles,
un camp on avançar.
–Acadèmia?
–Norma i consens,
pacte social.
–Tot seguit, digues-me quines són les teues pors?
–Uf! El desús,
restar oblidada en un racó.
No sentir-me útil,
esvair-me mot a mot.
Que silencien els
meus sons.
Que els meus
verbs ja no es conjuguen.
Que la gent quan llija
March i el Tirant
marmole perquè no
n’entenga un borrall.
Que les rondalles
sonen estranyes,
i que ja ningú
recorde les dites populars.
Que tornen a
escoltar-se destrellats:
“No cal
ensenyar-la a l’escola, que ja s’aprén al carrer”.
“Només la parlen
els de poble”; com si això fóra un obstacle...
Ja saps, que el
sant de més lluny fa més miracles...
I ningú no es
profeta a casa seua.
–I a continuació, comparteix amb mi els teus delers...
–Adés i ara somnie
que de bell nou hi sóc per tot arreu:
Els avis quan
bressolen els seus néts.
Els xiquets quan
juguen al carrer.
Els mestres quan
ensenyen a les aules.
Els adolescents
quan vagen als festivals.
Els joves quan raonen
en els xats.
Els polítics quan
parlen en els mitjans.
Al cinema i a la
música, a l’església i al mercat,
als comerços i
als bars, als ambulatoris i als jutjats...
–Caram! Els teus somnis no són una mera quimera,
i m’alegre que no perdes l’esperança ni les ganes de
lluitar.
Ànim! En veiem en quinze dies i seguim conversant.
–És clar, d’això es
tracta: de continuar parlant-ne.
–Encara que qui de debò necessita una teràpia com Déu
mana
és, sens dubte, la societat valenciana.
*Poema satíric publicat al llibret de la Falla Plaça del Cid d'Algemesí 2019
