LECTURA I ADOLESCÈNCIA, DOS TERMES IRRECONCILIABLES?

Segurament no hi ha cap situació més descoratjadora per a un professor de llengua de Secundària que el moment en el qual, normalment a l’inici de cada trimestre, ha de comunicar als seus alumnes quin llibre han de llegir durant l’avaluació. És un moment prou contradictori principalment per dos motius:

 

a)      Perquè sents que estàs traint dècades d’investigació i un fum de treballs pedagògics sobre les tècniques més efectives per fomentar la lectura que, per resumir-ho de forma succinta, han vingut a coincidir en la tan gastada idea que el verb llegir mai no s’ha de conjugar en imperatiu. Sembla que si prescrius alguna lectura amb l’epítet d’obligatòria no només et cremaràs en el foc de l’infern de les incoherències pedagògiques sinó que a més hauràs de carregar sobre la teua consciència amb el pecat d’haver tallat de soca-rel el prometedor avenir d’un cabàs de futurs lectors.

b)      Per les cares dels alumnes. Ben expressives i de significat inequívoc i que podem resumir amb el trio de preguntes que solen formular a continuació:

-          És obligatori? O alguna de les seues dues variants: Val per a nota? / Però, hem de fer examen?

-          Quantes pàgines té? Acompanyada d’un profund sospir d’angoixa quan els informes que té unes 120 pàgines aproximadament.

-          I la més simple però alhora més contundent: Té dibuixos?

També cal tenir en compte els “temors” als quals s’enfronten molts joves a l’hora de llegir. Hi ha molts alumnes que asseguren que no entenen el que lligen, altres afirmen que troben difícil acabar un llibre en un període de temps que consideren “curt” i fins i tot hi ha els que confirmen allò que els docents ja venim intuint, que només són capaços de llegir durant uns minuts seguits.

Hem de ser realistes i per això ens cal tocar de peus a terra. Per motius de tipus social és evident que actualment els adolescents veuen el llibre com un objecte substituïble per altres suports de tipus digital/audiovisual. A més, per una evident adscripció generacional, quan lligen prioritzen la identificació amb la història que s’hi narra o amb els fets que s’hi conten a altres criteris de tipus més estilístics o literaris. Aquest fet explica que el retrat robot de l’obra que sol agradar a aquests joves lectors coincidisca amb alguna novel·la “juvenil” recomanada per algun amic. Indubtablement una bona base si no ens hi quedem ancorats i sobre aquest ben trobat punt de partida fonamentem el nostre posterior desenvolupament lector. 

En vista d’aquest panorama, podem concloure que els miracles ben segur que existeixen però en aquest camp que ens ocupa no pequen d’habitud. Així que per tal d’aconseguir millorar la nostra eficàcia lectora no hi ha millor recepta que temps i constància. És a dir, només progressarem en la nostra competència lectora llegint diàriament i augmentant el nivell i la varietat de textos llegits. No hi cap problema si sovintegem el textos més senzills i evasius, però alhora hem d’anar incorporant progressivament altres textos més elaborats.

Indubtablement proposar una lectura a classe només és una estratègia efectiva si a més de no ser l’única eina amb què comptem per apropar la lectura a l’alumnat, és percebuda per aquests no com una obligació o imposició sinó com una oportunitat per gaudir (objectiu més immediat), per millorar la seua eficiència lectora, per anar definint les seues preferències literàries i, sobretot, per consolidar un hàbit que els permetrà obtenir importants rèdits socials i professionals en un futur cada vegada més proper.

Que sàpia llegir i escriure

Abans de començar he de reconéixer que el títol que encapçala aquesta entrada no és meu. Tampoc pertany a cap individu en concret, sinó més bé a tot un col·lectiu, el dels pares d’alumnes. 

Al llarg dels anys que porte a l’ensenyament he escoltat un gran nombre d’ells, en assabentar-se que el seu fill o filla no està aconseguint els objectius escolars previstos, sentenciar lacònicament: “almenys que acabe sabent llegir i escriure”.

Aquest petició “de mínims” expressa ben a les clares la seua convicció en la necessitat que el jove es dote d’unes eines que hom considera bàsiques. Es tracta d’un desig enunciat en veu alta, com si tractaren així d’implorar una ajuda divina que facilitara la seua consecució. Una mena d’última taula de salvació, un intent desesperat de “salvar els mobles”, competencialment parlant.

Sembla com si perdut per perdut es conformaren amb l’assimilació d’uns rudiments que consideren tan simples i abastables. Doncs tant de bo fóra així, jo ho signe ara mateix, però no només per a uns pocs alumnes, sinó, si pot ser, per a la seua totalitat.

I és que eixa última voluntat paternal expressada de forma espontània reflecteix una realitat força més complexa.

M’explique: Què entenem per saber llegir? Si només reduïm la lectura al fet de reproduir unes quantes grafies en veu alta, malament comencem. Però si considerem que una persona sap llegir quan, a més d’una velocitat lectora adient, hi incorpora entonació i, sobretot, una bona capacitat de comprensió, crec que anem encertant el camí.

Sovint les proves de lectura es redueixen a l’aspecte quantitatiu (paraules per minut), com si la qualitat d’un vehicle es poguera mesurar només amb una simple ullada al velocímetre, o, també hi són freqüents, amb la resolució d’un qüestionari que exigeix d’una resposta breu i descontextualitzada que més que avaluar si l’alumne ha copsat el sentit general del text pretén incidir en la seua memòria visual.

I què entenen per saber escriure? Agafar un bolígraf o una llapissera i fer-la dansar lliurement per un paper mentre reprodueix les paraules escrites en una pissarra, impreses en un llibre o dictades pel professor. Doncs no, o millor dit, alguna cosa més que això.

Considere que el fet d’escriure (almenys des de la vessant que s’hi pretén transmetre des de les institucions escolars) comporta d’una forma inherent el fet de crear. A l’alumne se li exigeix que a més d’ésser capaç d’aprehendre els recursos necessaris, tinga el criteri de saber utilitzar-los per tal d’expressar de la forma més exacta possible allò que desitja comunicar, expressar, compartir... Paraules, oracions, narracions...tan s’hi val! però no a la babalà, sinó escollint d’una forma adequada els mots més precisos per expressar les seues idees, cohesionant-les correctament i dotant-les de la coherència necessària per a què quan les llegim ens oblidem de la forma per centrar la nostra atenció en el seu contingut. I com no, escriure un bon text implica foragitar els errors ortogràfics i per descomptat tenir en compte els diferents signes que s’afegeixen per clarificar la pronunciació, com els accents o signes de puntuació.

I és que malament anem si comencem la casa per la teulada. La lectura i l’escriptura són unes eines bàsiques i fonamentals, però no només per aprovar les assignatures de Llengua sinó per acarar amb més opcions la nostra vida acadèmica (un bon lector atén, comprén, estudia i contesta millor) i la nostra posterior inserció social.

Obstacles hi ha, i molts: la manca d’hàbit lector, el fet de no valorar l’ortografia, la rapidesa amb què es realitzen les tasques encomanades... I cada volta més. Una persona que deixa de llegir o va reduint de mica en mica el temps que hi dedica no estanca la seua progressió lectora sinó que l’endarrereix. A més a més els alumnes fora de l’àmbit escolar escriuen molt poc i, malauradament, darrerament les noves plataformes electròniques d’escriptura que hi utilitzen (missatges, correus electrònics, xarxes...) provoquen una generalització d’usos cada cop més vulgars i allunyats de la norma a la qual caldria que retornaren en contextos menys informals com l’acadèmic.

L’altre dia llegia en el diari un article en què un catedràtic expert en innovació educativa afirmava taxativament que ja aniríem bé si els alumnes acabaren l’educació secundària sabent llegint i escriure. Aquesta recent constatació de les meues sospites em féu pensar que possiblement la tasca que se’ns encomana (malgrat les aparences prèvies) siga tan complicada com necessària i imprescindible i que segurament no anem massa errats si redoblem els nostres esforços escorcollant noves estratègies i perseverant en les velles que ens permeten  assolir aquests objectius que, com hem vist, són tan obvis, però que alhora esdevenen massa freqüentment inaprehensibles.

Encetar

Encara recorde ben bé el dia en el qual amb tota la il·lusió del món li vaig lliurar un dels meus primers originals a un amic (aleshores company i sempre magnífic escriptor) perquè me'l ponderara, i recorde millor encara que entre els nombrosos comentaris i correccions que em féu, em cridà l'atenció la reiterada eliminació de totes les formes del verb "encetar" que hi havia incorporat i la seua consegüent substitució per "iniciar, començar, emprendre..." o qualsevol de les formes sinònimes que hi apareixen al diccionari.
Encuriosit i sempre amb el desig d'aprendre dels que saben li vaig demanar sobre aquesta esmena, ell em fità durant un instant i sense  immutar-se gens ni mica m'aventà:

 - Encetar? Encetar, s'enceten els melons.

Jo sabia perfectament que alguna de les accepcions d'encetar recollia aquest sentit, però de seguida vaig comprendre que una cosa és que s'hi adequara des de la vessant normativa i l'altra que literàriament hi fóra adient.

 

Doncs bé, avui inicie, comence, engegue, principie, estrene, en definitiva, encete un blog que pretén ser, per un costat, una continuació més informal i desimbolta de la tasca que com a professor de valencià, corrector, autor de llibres de text... porte desenvolupant des de fa uns quants anys, habilitar una mena d'espai verd que em permeta parlar-ne a lloure, i per l'altre, la represa de l'activitat blocaire que durant uns quants anys vaig perpetrar de la mà d'Enric LLuch i Josep Millo a Tirant a Fotre i Les tres ben tocades, una etapa de constant aprenentatge i que de tantes bones estones em permeté gaudir.

Però com m'advertí algú que s'aturà al meu costat a la fruiteria d'un supermercat mentre un amic meu se situava amb cura un meló a cau d'orella i a continuació li pegava uns colpets suaus per veure com hi ressonaven:

- Està fent el paperot, eixe meló no sabrà si li ix bo fins que no l'encete.

encetar [ensetáɾ] (enceta [enséta])

Etim.: del llatí inceptare, ‘començar’.

1.	v. tr. Començar a usar o a consumir (alguna cosa). Encetar un pernil, un pastís, un meló. Encetar una botella de vi.

2.	v. tr. Començar (una acció, la realització d'una cosa, un moviment o un assumpte). Encetar un tema, un debat. Encetar un període de temps.

3.	v. tr. i pron. Tallar o pelar la pell (d'una part del cos). Les sabates noves li han encetat els peus.

Refr.—a) «Encetar per un ou, no ho val»: vol dir que no cal començar una feina si és massa insignificant (Men.).—b) «A Sant Martí, mata el porc i enceta el vi» (Cat., Val.).