Què em passa, doctor?

–Bon dia, passa i seu còmodament al divan.

–Moltes gràcies, que vinc un poc atrafegada...

–Bé, tranquil·la... Com t’ha anat la setmana?

–Doncs, no he parat de rumiar des de l’última trobada.

I t’advertisc que vinc revolucionada

i amb ganes d’explicar-t’ho tot fil per randa.

Que saps que massa temps he restat callada

i necessite cantar moltes veritats.

–D’acord. Anem a pams. Ara et diré una paraula

i tu contesta’m el primer que et vinga al cap?

–Català?

–Una excusa, divideix i venceràs.

–Polítics?

–Molta llengua i poques mans.

–Escola?

–Llavor, aprenentatge i dignitat.

–Futur?

–Esperança; molt faena per endavant.

–Falles?

–Esperit primigeni que cal recuperar.

–Xarxes socials?

–Impensada oportunitat de sumar.

–Autoodi?

–Prejudici, bandera que voleia l’ignorant.

–Llibres?

–Cultura i llibertat. Finestra oberta de bat a bat.

–Mitjans?

–Imprescindibles, un camp on avançar.

–Acadèmia?

–Norma i consens, pacte social.

–Tot seguit, digues-me quines són les teues pors?

–Uf! El desús, restar oblidada en un racó.

No sentir-me útil, esvair-me mot a mot.

Que silencien els meus sons.

Que els meus verbs ja no es conjuguen.

Que la gent quan llija March i el Tirant

marmole perquè no n’entenga un borrall.

Que les rondalles sonen estranyes,

i que ja ningú recorde les dites populars.

Que tornen a escoltar-se destrellats:

“No cal ensenyar-la a l’escola, que ja s’aprén al carrer”.

“Només la parlen els de poble”; com si això fóra un obstacle...

Ja saps, que el sant de més lluny fa més miracles...

I ningú no es profeta a casa seua.

–I a continuació, comparteix amb mi els teus delers...

–Adés i ara somnie que de bell nou hi sóc per tot arreu:

Els avis quan bressolen els seus néts.

Els xiquets quan juguen al carrer.

Els mestres quan ensenyen a les aules.

Els adolescents quan vagen als festivals.

Els joves quan raonen en els xats.

Els polítics quan parlen en els mitjans.

Al cinema i a la música, a l’església i al mercat,

als comerços i als bars, als ambulatoris i als jutjats...

–Caram! Els teus somnis no són una mera quimera,

i m’alegre que no perdes l’esperança ni les ganes de lluitar.

Ànim! En veiem en quinze dies i seguim conversant.

–És clar, d’això es tracta: de continuar parlant-ne.

–Encara que qui de debò necessita una teràpia com Déu mana

és, sens dubte, la societat valenciana.

*Poema satíric publicat al llibret de la Falla Plaça del Cid d'Algemesí 2019

EL PAÍS DE L’ESMORZAR

Gastronomia popular sostenible

“Ie, hui on s’esmorza?”

Dissabte, diumenge o dia de festa. Primer whatsapp del dia; una bona nova que entrelluques mentre et vas desemperesint a poc a poc. Una crida ancestral, una convocatòria indefugible, una declaració d’intencions en tota regla, metres quadrats de companyonia i ganes de gresca en cada caràcter.

Perquè encara que preguntar no és ofendre, sovint i en alguns contextos socials el dubte ofèn, i és per això que els bons amics no pregunten si s’esmorza, sinó on.

Perquè el fet d’esmorzar no implica únicament satisfer d’arrapa i fuig les més bàsiques necessitats nutritives, sinó també tractar de sadollar els esperits i les ganes de raonar i de retrobar-se.

Perquè qualsevol esmorzar és, a més d’una aturada quotidiana, obligada i respectada, un “dinar de treball” on cadascú evidencia el seu vertader tarannà. El cambrer et fita i et pregunta: “l’entrepà, mig o sencer?”; i tu retruques amb una resposta que brolla de l’arreleta de l’ànima, “posa-me’l sencer i així ja no cal que dine (una mentida com un campanar socialment compresa i acceptada)”.

Un àpat de caire litúrgic que s’inicia amb l’àvida degustació de platerets plens a caramull de tramussos, olives i cacau de collaret, que continua amb una amanida amb ceba, tomaca, encisam i pimentó amb salmorra, i que s’acompanya de cervesa ben fresca i vi amb llimonà per tal d’arremullar-se el pap. Per l’entrepà, no cal calfar-se el cap, que n’hi ha tants com dies de la setmana: brascada, xivito, Almussafes, blanc i negre, sobrassada amb formatge... i ben segur que algun més amb el nom del local on et trobes.

I durant la sobretaula, perquè ja ho adverteix la dita, ovella que bela perd el bocí, el rellotge s’atura i els comensals fan petar la xarrada; però ningú no opina, tothom pontifica; perquè ningú no té tema fluix, ni se’n resisteix a ficar cullerada: actualitat esportiva, política local, preu de la taronja...

Perquè sens dubte, l’esmorzar és una de tradició popular que ha esdevingut la clau de volta que vertebra el nostre país. De fet, no hi ha cap festa que no incorpore els esmorzars com a una activitat irrenunciable del seu atapeït programa d’actes.

Als afores del meu poble hi ha un taller mecànic en el qual alguns matins quan passe hi llueix ben ufanós un cartell: “Estem esmorzant, tornem quan acabem”.

Doncs això, que qui tinga pressa, que sampe a córrer!

*Text publicat al Tro d'Avís 2019 ("Sostenim amb trellat") de la Falla Plaça Malva d'Alzira.