Reinventar un univers entre quatre parets

Seure davant d’una pantalla, fer relliscar els dits entre un munt de botons, tant se val que siguen d’un comandament a distància, del ratolí de l’ordinador o els quasi imperceptibles dels mòbils, i deixar que les hores passen mentre s’aboquen  a un passeig virtual per altres èpoques, altres ciutats, altres mons...

Quan la natura esdevé només el paisatge de fons d’un joc d’ordinador, quan les converses eternes amb els amics es redueixen a missatges intel·ligibles transmesos amb un mòbil, quan l’esport resta com una activitat accessòria, i ja no física sinó visual, quan la lectura és substituïda per sèries baixades d’Internet, és aleshores quan hem d’advertir que l’adolescent no és submergeix en un ventall divers d’activitats d’oci sinó que esdevé un captiu solitari en una presó amb els barrots d’or.

Amb un munt de companys de joc (tots ells electrònics), amb uns armaris plens a caramull de roba, amb mòbils d’última generació, amb moderns equips de música... és complicat que s’hi valore l’esforç que s’ha de realitzar per aconseguir-los i molt més que renuncie a la seua companyia.

Ara l’adolescent en la seua recerca d’intimitat troba un lloc de recolliment perfecte on té ben a l’abast tot allò que creu que li cal, fomenta sense adonar-se’n molt més el seu jo, però ho fa en detriment del seu nosaltres.

Per això, quan xarres amb altres docents, constates que és comuna la percepció que entre l’alumnat  hi ha una major dificultat (i complexitat) en la seua relació dins l’aula, cada vegada augmenta l'enrocament en la seua circumstància, que sovint es manifesta en forma d'apatia, i augmenta el seu materialisme i el seu localisme; indubtablement exigeixen més temps, de fet, no dubten a reclamar-te'l en detriment d'allò que tu els hi proposes, però no per aprofitar-lo sinó per a ofrenar-lo a activitats que absorbeixen la seua col·lectivitat.

Per tant, ha de ser una tasca prioritària en el nostre quefer diari a l’escola afavorir la seua interrelació amb la resta de companys, realitzar propostes que conjuguen allò lúdic i didàctic, reforçar els seu sentiment d’adscripció a un col·lectiu, fomentar hàbits que els formen i a l’hora bandejar aquells que els deformen; però per damunt de tot, educar el seu esperit crític que serà a curt, i sobretot a llarg termini, el que els permetrà des de la seua llibertat escollir allò que els siga més adient i comprendre de primera mà, i sense la necessitat d'intermedaris ni de mitjans que els desorienten la realitat que els envolta.

Aquest objectiu però, serà inabastable, restarà del tot incomplet, si no comptem amb la col·laboració i el suport dels pares i mares, els seus primers i principals educadors, amb la complicitat dels fills, destinataris ineludibles,  i amb un marc d’actuació, com és la societat dels nostres dies, a hores d’ara tampoc propícia, que prima l’hedonisme, la imatge i l’èxit, i que menysprea els mitjans i els recursos que s'hi necessiten i vanagloria els fins que socialment es publiciten.

Vicent Climent

ALUMNESCENTS

Com tothom sap, els setze anys són una edat extremament complicada. Només penses en banalitats, no tens cap perspectiva objectiva per saber on et trobes, t’enutges per ximpleries i estàs carregat de complexos inexplicables. A mesura que et fas gran, però, l’experiència t’ensenya a agafar el que necessites, i al final t’adones (o et resignes a pensar) que, com que els defectes que tens són infinits, val més que sàpigues quines són les poques virtuts que tens i que aprengues a utilitzar-les per sobreviure.

Haruki Murakami

Considere que molt sovint la major part de les desil·lusions que se’n deriven de la nostra tasca docent amb alumnes de Secundària no ve motivada per mancances metodològiques (encara que aquest factor pot contribuir-hi decisivament) sinó per la falta de sintonia que freqüentment tenim amb el factor humà amb què ens toca treballar.

Perquè així com els aficionats a la fotografia saben que és força complicat obtenir una bona instantània d’un objecte en moviment i que cal posar-hi esment, tampoc no resulta gens fàcil retratar o capturar-ne l’essència d’uns alumnes immersos de ple en un procés de maduració personal.

Amb els anys he constatat que abans eren els pares els qui recorrien a l’adolescència per tractar de disculpar algunes reaccions o actituds difícilment justificables dels seus fills; ara resulta que molt vegades són els mateixos alumnes els qui tiren mà d’aquest recurs d’última instància per tal d’excusar alguns dels seus propis actes.

Doncs bé, no obstant això, és ben evident que durant aquesta etapa vital moltes són les coses que estan canviant de forma constant i quasi sense adonar-se’n: trets físics, aficions, manera de pensar, relacions amb els amics, aprofitament del temps lliure... I és precisament aquest procés inajornable el que provoca que siga molt difícil arribar a conéixer un alumne i aconseguir aprehendre la seua circumstància perquè sovint són ells mateixos els que són incapaços de reconéixer-se en moltes de les seues accions quotidianes.

Per tant, crec que uns dels errors més freqüents en els quals incorrem els educadors és el fet de centrar el focus de l’aprenentatge en la figura del docent i no projectar-lo sobre els vertaders protagonistes i receptors de la nostra tasca educativa. És indubtable (encara que no aconsellable) que és molt més senzill educar a partir de la figura del mestre (principi d’autoritat més major edat i formació) i del seu organitzat pla de treball que de la de l’alumne (menys edat i sovint també menys motivació).

Aquest fet sol provocar sorolloses decepcions entre aquells docents que a més d’exercir la seua feina de forma responsable pretenen transcendir en el seu alumnat, i no per falta de ganes, d’aptitud o de dedicació (per descomptat!) sinó per una simple qüestió de manca de perspectiva; doncs ni des de l’ullal se sol albirar la desembocadura del riu ni la collita acostuma a arribar l’endemà de sembrar-ne la llavor. Però a la fi, cada gota compta i cada llavor germina; només és qüestió de temps.