 |
| Coberta de De soca-rel elaborada per Laura Granell |
Vint-i-cinc de desembre de dos mil setze, dia dels innocents,
tothom desfilant mudat de pontifical fins al col·legi electoral.
Donen gràcies que els presagis quedaren en fum de botges,
invocaren la deessa fortuna: “Que no hi haja tercera ni vençuda”,
perquè al final quallà l’amor a contracor entre la rosa i la gavina.
Que amb molt de coneixement ja ho advertia el filòsof prussià,
que no és la tasca política la que fa estranys companys de llit
sinó el matrimoni per amor i el festeig per un grapat de vots.
Que no hi ha cap atracció tan fatalista com l’eròtica del poder,
ni cap parella de ball impossible per a qui dansa a la corda fluixa.
Mariano, la sort de Don Tancredo, i Soraya, la virreina de les moltes
espanyes,
“Tanto monta, monta tanto”, amarrats al poder amb dolços pactes
han deixat amb un pam de nas qui es cregué per damunt del bé i del mal.
I ara, ja cansat de tant d’exabrupte, la víctima de l’Edip gallec
trau foc pels queixals i proclama:”Tindrà barra el desagraït! Jo el vaig
ungir!”
I Mariano, que té ben clar que qui és amo governa, sense ofuscar-se li retruca:
“José María, quan isques tanca la porta, que fora fa molt de fred
i nosaltres estem de categoria a la vora de la llar gaudint del poder”.
Com als arbres a la tardor, al PSOE li han caigut totes les sigles.
Primerament, la o d’Obrer; en segon lloc, la essa de Socialista.
En allò d’Espanyol la cosa sempre ha anat a rotgles, o hi creien poc, o
massa.
I, al final de la partida, l’única sigla que ara els identifica
és la pe de Partit, perquè entre Susana i Pedro tant se n’han repartit,
i tant han sacsat l’arbre, que el terra és ben ple i a les branques no
queden fruits.
I mentre els militants trenquen els seus carnets, rebufen i estan
fotuts
els barons vigilen de reüll que no els toquen uns rebosts a caramull.
Si Josep Vicent Marqués haguera conegut aquesta parella,
la cueta que arrufa les celles i el peterpan castís amb ulleres,
tingueu per ben segur que els haguera dedicat algun relat
perquè pocs Amors hi són tan Impossibles i tan a la babalà.
“–Íñigo, he de ser-te sincer. Abans podíem els dos, però ara només jo
puc.
–Per què no? Tot ho has aconseguit, fins i tot quadrar els cercles.
–Perquè jo sóc el poli dolent i tu el gendre innocent que volen
totes les sogres.
–Bé, és massa evident que gaudisc de la joventut eterna i ningú no és
perfecte”.
Parella de fet, de fet una parella de tres acordada al Botànic,
el periodista que baixà dels Ports i l’advocada retornada d’Alemanya.
El líder del socialistes valencians o almenys
d’algunes de les seues famílies,
baró que nada i guarda la roba, que va a missa
i repica campanes,
el polític veterà que a mans besades passa la
mà per l’esquena a la resta de l’esquerra.
D’esquerra unida a la iniciativa del poble
valencià impresa en una samarreta,
Primma donna de les
Corts, comtessa de la Sexta que somia voleiar
des de la llotja de Mestalla l’estendard ben
guanyat de patrimoni immaterial.
Alzira, cap de partida de daus marquiana, la
clau que obri i tanca tots els panys,
Alzira, la petita Rússia que muda el baluard blavenc
pel taronja compromés.
Per sorpresa, a la descosida, es gira la truita
i s’esdevé un canvi de govern.
I el docent avesat a les mil batalles de l’Escola
Valenciana, reticències i enquestes venç.
Isabel Aguilar, la jove socialista, generosa
esplendidesa, va de mà:
“–Diego, quatre val, cama, partida i corporació
servida”.
Elena, estabornida, baixa del burro, xiula i
mira a un altre costat
i ja camí de la Villa y Corte compungida
s’acomiada: “Adéu, poble d’Alzira!”
*Poema satíric publicat a De Soca-rel, el llibre de la Falla Sant Joan d'Alzira (2017)
