dilluns, 20 de febrer del 2017

I NOSALTRES FÓREM ELS INFELIÇOS

Coberta de De soca-rel elaborada per Laura Granell

Vint-i-cinc de desembre de dos mil setze, dia dels innocents,
tothom desfilant mudat de pontifical fins al col·legi electoral.
Donen gràcies que els presagis quedaren en fum de botges,
invocaren la deessa fortuna: “Que no hi haja tercera ni vençuda”,
perquè al final quallà l’amor a contracor entre la rosa i la gavina.
Que amb molt de coneixement ja ho advertia el filòsof prussià,
que no és la tasca política la que fa estranys companys de llit
sinó el matrimoni per amor i el festeig per un grapat de vots.
Que no hi ha cap atracció tan fatalista com l’eròtica del poder,
ni cap parella de ball impossible per a qui dansa a la corda fluixa.

Mariano, la sort de Don Tancredo, i Soraya, la virreina de les moltes espanyes,
Tanto monta, monta tanto”, amarrats al poder amb dolços pactes
han deixat amb un pam de nas qui es cregué per damunt del bé i del mal.
I ara, ja cansat de tant d’exabrupte, la víctima de l’Edip gallec
trau foc pels queixals i proclama:”Tindrà barra el desagraït! Jo el vaig ungir!”
I Mariano, que té ben clar que qui és amo governa, sense ofuscar-se li retruca:
“José María, quan isques tanca la porta, que fora fa molt de fred
i nosaltres estem de categoria a la vora de la llar gaudint del poder”.
 
Com als arbres a la tardor, al PSOE li han caigut totes les sigles.
Primerament, la o d’Obrer; en segon lloc, la essa de Socialista.
En allò d’Espanyol la cosa sempre ha anat a rotgles, o hi creien poc, o massa.
I, al final de la partida, l’única sigla que ara els identifica
és la pe de Partit, perquè entre Susana i Pedro tant se n’han repartit,
i tant han sacsat l’arbre, que el terra és ben ple i a les branques no queden fruits.
I mentre els militants trenquen els seus carnets, rebufen i estan fotuts
els barons vigilen de reüll que no els toquen uns rebosts a caramull.

Si Josep Vicent Marqués haguera conegut aquesta parella,
la cueta que arrufa les celles i el peterpan castís amb ulleres,
tingueu per ben segur que els haguera dedicat algun relat
perquè pocs Amors hi són tan Impossibles i tan a la babalà.
“–Íñigo, he de ser-te sincer. Abans podíem els dos, però ara només jo puc.
–Per què no? Tot ho has aconseguit, fins i tot quadrar els cercles.
–Perquè jo sóc el poli dolent i tu el gendre innocent que volen totes les sogres.
–Bé, és massa evident que gaudisc de la joventut eterna i ningú no és perfecte”.
 
Parella de fet, de fet una parella de tres acordada al Botànic,
el periodista que baixà dels Ports i l’advocada retornada d’Alemanya.
El líder del socialistes valencians o almenys d’algunes de les seues famílies,
baró que nada i guarda la roba, que va a missa i repica campanes,
el polític veterà que a mans besades passa la mà per l’esquena a la resta de l’esquerra.
D’esquerra unida a la iniciativa del poble valencià impresa en una samarreta,
Primma donna de les Corts, comtessa de la Sexta que somia voleiar
des de la llotja de Mestalla l’estendard ben guanyat de patrimoni immaterial.

Alzira, cap de partida de daus marquiana, la clau que obri i tanca tots els panys,
Alzira, la petita Rússia que muda el baluard blavenc pel taronja compromés.
Per sorpresa, a la descosida, es gira la truita i s’esdevé un canvi de govern.
I el docent avesat a les mil batalles de l’Escola Valenciana, reticències i enquestes venç.
Isabel Aguilar, la jove socialista, generosa esplendidesa, va de mà:
“–Diego, quatre val, cama, partida i corporació servida”.
Elena, estabornida, baixa del burro, xiula i mira a un altre costat
i ja camí de la Villa y Corte compungida s’acomiada: “Adéu, poble d’Alzira!”


*Poema satíric publicat a De Soca-rel, el llibre de la Falla Sant Joan d'Alzira (2017)

dijous, 16 de febrer del 2017

Casolà enraonament familiar sobre la vida en particular i els Salvem en general



Il·lustració de Teresa Giner Artepipa per al llibre Tro d'avís


Santa Rita, advocada de la família i de la pau (curiós oxímoron!), del caloret i de les causes perdudes
i Sant Francesc, desvanit comerciant de trages que esdevingué exemple de vida senzilla i austera,
us guarden, fallers i falleres, zelosos guardians i continuadors de l’essència  festera,
i us permeten gojar amb salut i alegria de passacarrers, despertades i viandes oportunes.
A la Mare de Déu, de moment, li demanem salut i que espere ben tranquil·leta les devotes ofrenes.

I ara ja, invocada la celestial protecció, posem fil a l’agulla i mamprenguem la qüestió,
que el carro continua  estacat i li caldrà  una bona espenteta perquè torne a rodolar.
L’oncle Ximo i la tia Mònica que viuen al Cap i Casal ja fa milanta anys vingueren anit a sopar,
i entre queixalada i queixalada i entre el primer i el segon plat, l’oncle em demanà:
“Dídac, nebot meu, deixa’m que et faça un preguntat, a tu que no tens tema fluix,
doncs el dubte m’acuita des que he retornat a la ciutat i vull traure’n l’entrellat.
En un pont de la carretera, a l’entrada de la vila, he llegit “SALVEM LA MURTA”  en una pintada
i la incertesa m’aclapara, doncs no sé ben bé què vol dir eixe rètol de grafia tan acurada.
Però vull assabentar-me’n, perquè si és qüestió de vida o mort, potser caldrà donar la cara”.
Amb uns ulls com unes taronges i amb la boca oberta de bat a bat tots restem en silenci,
però com això de no dir ni pruna no és llicència a ma casa i mai no ha fet fortuna,
tots a una veu donem la nostra raó, doncs ningú resisteix la temptació d’opinar sense saber-ho.

La meua muller Elena que si calla rebenta com un coet de bac i que sempre ha sentit tirada
pel duende i el Salero de l’embruix andalús, amb rauxa pren la paraula:
“Salvem la Murta, Salvem la Casella, Salvem el Xúquer o Salvem Tulell, és ben evident,
que són versions diferents de la Salvem primera, la Salvem més emotiva, la Salvem Rociera,
que a l’ermita cada cap de setmana canten cors de bata llarga, botes camperes i rumbosa guitarra”.


“Mare, no et poses tan flamenca, que encara que li has posat gana, crec que vas molt errada”.
Li retruca tota estirada la meua filla Isabel, una tendra adolescent, caçadora de Pokemon.
“No esteu al dia, família. Això de Salvem és la paraula que per a enviar essemesses ara s’estila.
I encara que no estem al cas, ben segur que aquesta Murta deu ser una xica d’Alzira
que al Gran Hermano, a La Voz o al Màster Xef haurà estat injustament nominada.
Així que no cal perdre temps, agafeu els mòbils, escriviu “Salvem Murta” i envieu-ho de seguida”.

“Ausaes mi vida!”, rebufa Ivan, el meu fill major, que de drets va ben sobrat i de deures ben justet.
“La família no es tria, i jo el dia que la repartiren no vaig tenir sort ni mica,
de ciutadans dimitíreu ja fa un cabàs d’anys i a xinés us sona això de la justícia social.
Si véreu la Sexta en lloc de programes d’esgarramantes, pocatraça i embrutasopars
i empràreu més el Twitter i menys el WhatsApp per a fer córrer la brama pel tot el veïnat
sabríeu que Salvem és els hashtag que a Salvados utilitzen per a comentar l’actualitat”.

Tot seguit, i d’una revolada, la meua muller Mònica l’atenció reclama:
“Amb tots els respectes a la meua nebodalla i com crec que ja és hora de treure’n l’aigua clara,
mentre debatíeu de forma tan aferrissada m’he encomanat a Sant Google que mai no ens falla
i, a hores d’ara, ja tinc una idea aproximada de què vol dir la pintada.
Perquè heu de saber que això dels Salvem no és assumpte particular ni d’Alzira ni de la contornada
i a València, a les places i als carrers ja fa temps que ressona la proclama,
perquè volen evitar que l’horta i la marjal acaben com les finques del Pocero,
que cal bona saó per poder collir l’arròs de la paella i l’avio del putxero .

Agrupacions i associacions han fet seu aquest missatge i s’han escampat per tot arreu:
Salvem la Mola, Salvem  la Vall, Salvem Canal 9 o, fins i tot Salvem la Paella,
són exemples d’aquesta moda de nadar contra corrent, que lluitar paga la pena.
I, fins i tot, a les festes patronals representants del consistori assisteixen ben mudats
reivindicant amb la samarreta la protecció oficial per a les botelles de cassalla,
que hi ha gent per a tot, i València després d’una eterna migdiada, sembla que ja desperta.
Però no cal confiar-se, que el país no és sa i estalvi, i l’estat encara és d’alerta,
que l’especulació i la corrupció han arrelat amb força de cantó a cantó,
i els deutes retallen sense cap mirament la sanitat, l’educació i futures inversions”.

Embadalit i desconcertat per un discurs tan assenyat decidisc posar punt final,
que acabem d’obrir la porta i el trellat mai no és suficient si en manca la voluntat
que els Salvem manifesten el problema i els governs no aporten solucions:
“Molta raó maneges, estimada muller, i molt doctes les teues paraules.
I digues que sí, que les coses són com són i ja en farem prou si amb la que està caient
aconseguim salvar els mobles”.

Vicent J. Climent

PS.
 Esperem que en un futur proper
ja  no calguen més Salvem.
I de moment, tractarem amb aquest llibret
de salvar de mesinfots i de coents
l’enginy i la crítica, vertader esperit faller.

diumenge, 12 de febrer del 2017

ARA QUE FA 20 ANYS QUE M'OBRIREN EN CANAL



Il·lustració de Teresa Giner Artepipa al Llibre Tro d'Avís

L’any 2033 visiten Burjassot
els néts de Maria i Ramon
que viuen a Regne Unit
des que els seus pares una nit
acabats de complir els vint
hagueren de pegar a fugir
per la crisi i l’atur
que fuetejaren el nostre país
i hipotecaren el seu futur.

I en acabant de dinar
i per tal d’abaixar el mos
els avis proposen als dos germans
amb la paterna complicitat
de fer un tomb per la ciutat
per tal de mostrar-los l’espai
on els pares quan eren infants
imaginaren el seu demà.

I amunt i avall i xarrant i xarrant,
entre carrerons, places i parcs,
arribaren als afores del municipi,
quan abocat al precipici
de l’autopista d’Ademús
trobaren un fantasmagòric edifici
del qual només restava dempeus
una altíssima torre grisa,
pal major d’una vaixell a la deriva
que encallà contra la classe política
provocant una marea negra
de foscor televisiva.

“Els pares mai no ens han contat
que a Burjassot hi existira un castell
de grandària tan superlativa”
demanà el nét bocabadat
davant aquella mola ja mig ensorrada.
“Ben mirat, discoteca o presó, diria jo.
Però ara ja no aprofita ni per a plató
d’una peli d’eixes dolentes de terror”
Opinà la néta observant amb atenció
aquell cementeri de ferralla i formigó.

L’àvia, que era una jove adolescent
quan allà pel mil nou-cents huitanta-nou
s’iniciaren amb il·lusió les emissions
des d’aquell centre de programació
reprén amb rauxa la paraula
i passa amb vehemència els comptes
als responsables de la gestió nefasta
d’aquella que llavors es vanagloriava
de ser  “La nostra” televisió:
 “Ni fortalesa ni presó,
això que teniu al davant,
ben podria ser un mausoleu
que rememora la desídia i la poca traça
amb què fa un grapat d’anys
representants de la nostra societat
acordaren ofegar la veu
de la Radiotelevisió valenciana”.

L’avi Ramon aprofita la pausa
per ficar-hi cullerada
que l’àvia quan arrenca ja no para:
“Encara recorde de manera molt clara
el dia de l’apagada
allà pel novembre de dos mil tretze,
aquell dia poguérem seguir en directe
el rocambolesc tancament,
tot plegat, un magnífic sainet
digne del millor Escalante.
I entre tants i tants personatges dolents
que eixe dia pels corredors desfilaren
Paco Telefunken i el seu nebot
esdevingueren dos inesperats herois
que oferiren una lliçó de dignitat
quan es negaren en redó
a executar a sang freda
la sentència que dictaren uns botxins
que llavors ja es llavaven les mans
amagats a la barrera”.

I després de remullar-se el pap
amb un glop d’aigua fresca
l’àvia enfila el final
d’aquesta tragèdia mediàtica
que es representà en milanta actes
i que deixà estupefactes
i més blancs que l’Alqueria
tots els incondicionals espectadors
que seguien amb atenció cada dia
la seua programació:
“I de forma paradoxal,
mentre la pantalla es fonia en negre
milers de valencians
silenciats fins aleshores
es manifestaven al carrer
per denunciar aquell atemptat
que contra l’interés general
es perpetrava amb incompetència
i amb la necessària connivència
de personatges que s’arrogaren el paper
de ser en aquest sumari, jutge i part”.

“Més raó que un sant!”
Irrompí de sobte una veu retrunyidora
que sorgia des de l’interior
d’aquell espai desballestat:
“Efectivament, així fou, si fa no fa,
el desenllaç del meu pesarós relat,
una crònica d’una mort anunciada
que fil per randa és ben llarga de contar,
com llarg i trist fa ser el seguici
que el dia del meu soterrar
congregà gent molt diversa
que se’m volgué acomiadar
per compadir la meua desaparició
i la d’allò que es pretenia que algun dia
esdevinguera font propera d’informació
dels nostres pobles i ciutats
i servira per preservar i divulgar
la nostra malguanyada cultura:
Extreballadors que a hores d’ara
encara reclamen solucions,
els nombrosos bons professionals
d’un damnificat sector de l’audiovisual,
milers de col·lectius i associacions
que esperen recuperar la veu,
i la nostra estimada llengua;
perquè no cal oblidar
que el valencià té el dubtós honor
ser l’única llengua oficial
d’aquesta vella Europa
que no compta amb l’aparador
d’una mitjà públic de radiotelevisió.
Ni tampoc podem obviar
que no tot foren flors i violes
i que ja al final dels meus dies
entre la propaganda i la publicitat
el primigeni esperit fundacional
havia estat entaforat
i tancat amb pany i forrellat
en el despatx d’algun manaire
a qui li faltà l’aire
per engolir-se per sempre la clau.


I ara arriba a la meua oïda
que hi ha alguns partits
que no donen per acabada la partida
i estan a punt d’enllestir
una llei que els permeta reobrir
les meues portes en un sospir.
Sospir, respir o inspiració,
que hi ha qui menteix més que alena
i que alena més que un porc,
perquè allò que sembla ben clar,
és que vints anys més tard,
en ningú ja no pots confiar,
que a uns  sempre els falta voluntat
i als altres indissimuladament
miren a un altre costat;
i uns per altres, i és gran veritat,
la casa continua sense agranar.
I així, en el meu llarguíssim epitafi
que mai ningú no ha volgut signar
encara podeu llegir
amb cal·ligrafia tremolosa
“Entre tots varen matar-la
I ella sola es va morir”.

I ja de camí de tornada a casa
mentre cadascú es repensava
les paraules que acabava d’escoltar
un lleuger somriure endolcí la seua cara
quan llegiren en una antiga façana
una mig esborrada pintada
que com un darrera súplica
un desig comú manifestava:
“Volem una televisió pública,
 en valencià i de qualitat. Ara!”.

Vicent J. Climent

* (Aquest poema satíric apareix publicat al Llibre Tro d'avís de la Falla Malva d'Alzira d'enguany)