divendres, 1 de març del 2019

Què em passa, doctor?


–Bon dia, passa i seu còmodament al divan.
Moltes gràcies, que vinc un poc atrafegada...
–Bé, tranquil·la... Com t’ha anat la setmana?
Doncs, no he parat de rumiar des de l’última trobada.
I t’advertisc que vinc revolucionada
i amb ganes d’explicar-t’ho tot fil per randa.
Que saps que massa temps he restat callada
i necessite cantar moltes veritats.

–D’acord. Anem a pams. Ara et diré una paraula
i tu contesta’m el primer que et vinga al cap?
–Català?
Una excusa, divideix i venceràs.
–Polítics?
Molta llengua i poques mans.
–Escola?
Llavor, aprenentatge i dignitat.
–Futur?
Esperança; molt faena per endavant.
–Falles?
Esperit primigeni que cal recuperar.
–Xarxes socials?
Impensada oportunitat de sumar.
–Autoodi?
Prejudici, bandera que voleia l’ignorant.
–Llibres?
Cultura i llibertat. Finestra oberta de bat a bat.
–Mitjans?
Imprescindibles, un camp on avançar.
–Acadèmia?
Norma i consens, pacte social.

–Tot seguit, digues-me quines són les teues pors?
–Uf! El desús, restar oblidada en un racó.
No sentir-me útil, esvair-me mot a mot.
Que silencien els meus sons.
Que els meus verbs ja no es conjuguen.
Que la gent quan llija March i el Tirant
marmole perquè no n’entenga un borrall.
Que les rondalles sonen estranyes,
i que ja ningú recorde les dites populars.
Que tornen a escoltar-se destrellats:
“No cal ensenyar-la a l’escola, que ja s’aprén al carrer”.
“Només la parlen els de poble”; com si això fóra un obstacle...
Ja saps, que el sant de més lluny fa més miracles...
I ningú no es profeta a casa seua.

–I a continuació, comparteix amb mi els teus delers...
Adés i ara somnie que de bell nou hi sóc per tot arreu:
Els avis quan bressolen els seus néts.
Els xiquets quan juguen al carrer.
Els mestres quan ensenyen a les aules.
Els adolescents quan vagen als festivals.
Els joves quan raonen en els xats.
Els polítics quan parlen en els mitjans.
Al cinema i a la música, a l’església i al mercat,
als comerços i als bars, als ambulatoris i als jutjats...

–Caram! Els teus somnis no són una mera quimera,
i m’alegre que no perdes l’esperança ni les ganes de lluitar.
Ànim! En veiem en quinze dies i seguim conversant.
És clar, d’això es tracta: de continuar parlant-ne.
–Encara que qui de debò necessita una teràpia com Déu mana
és, sens dubte, la societat valenciana.

*Poema satíric publicat al llibret de la Falla Plaça del Cid d'Algemesí 2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada