Què em passa, doctor?

–Bon dia, passa i seu còmodament al divan.

–Moltes gràcies, que vinc un poc atrafegada...

–Bé, tranquil·la... Com t’ha anat la setmana?

–Doncs, no he parat de rumiar des de l’última trobada.

I t’advertisc que vinc revolucionada

i amb ganes d’explicar-t’ho tot fil per randa.

Que saps que massa temps he restat callada

i necessite cantar moltes veritats.

–D’acord. Anem a pams. Ara et diré una paraula

i tu contesta’m el primer que et vinga al cap?

–Català?

–Una excusa, divideix i venceràs.

–Polítics?

–Molta llengua i poques mans.

–Escola?

–Llavor, aprenentatge i dignitat.

–Futur?

–Esperança; molt faena per endavant.

–Falles?

–Esperit primigeni que cal recuperar.

–Xarxes socials?

–Impensada oportunitat de sumar.

–Autoodi?

–Prejudici, bandera que voleia l’ignorant.

–Llibres?

–Cultura i llibertat. Finestra oberta de bat a bat.

–Mitjans?

–Imprescindibles, un camp on avançar.

–Acadèmia?

–Norma i consens, pacte social.

–Tot seguit, digues-me quines són les teues pors?

–Uf! El desús, restar oblidada en un racó.

No sentir-me útil, esvair-me mot a mot.

Que silencien els meus sons.

Que els meus verbs ja no es conjuguen.

Que la gent quan llija March i el Tirant

marmole perquè no n’entenga un borrall.

Que les rondalles sonen estranyes,

i que ja ningú recorde les dites populars.

Que tornen a escoltar-se destrellats:

“No cal ensenyar-la a l’escola, que ja s’aprén al carrer”.

“Només la parlen els de poble”; com si això fóra un obstacle...

Ja saps, que el sant de més lluny fa més miracles...

I ningú no es profeta a casa seua.

–I a continuació, comparteix amb mi els teus delers...

–Adés i ara somnie que de bell nou hi sóc per tot arreu:

Els avis quan bressolen els seus néts.

Els xiquets quan juguen al carrer.

Els mestres quan ensenyen a les aules.

Els adolescents quan vagen als festivals.

Els joves quan raonen en els xats.

Els polítics quan parlen en els mitjans.

Al cinema i a la música, a l’església i al mercat,

als comerços i als bars, als ambulatoris i als jutjats...

–Caram! Els teus somnis no són una mera quimera,

i m’alegre que no perdes l’esperança ni les ganes de lluitar.

Ànim! En veiem en quinze dies i seguim conversant.

–És clar, d’això es tracta: de continuar parlant-ne.

–Encara que qui de debò necessita una teràpia com Déu mana

és, sens dubte, la societat valenciana.

*Poema satíric publicat al llibret de la Falla Plaça del Cid d'Algemesí 2019