EL VALENCIÀ ALÇA EL TELÓ

Qualsevol manifestació artística arrela en el fons de l’ànima, i les arts escèniques són una de les formes d’expressió més antigues, espontànies, naturals i creatives que ha concebut l’ésser humà. Algunes d’aquestes per tal de poder transmetre-les i que puguem copsar tot el seu sentit tenen necessitat, a més de la gestualitat o dels moviments creats amb el propi cos, del poder de la paraula, i cap paraula resulta més adient i encertada que la paraula pròpia, compartida per artistes i espectadors.

Coberta llibret Falla del Cid 2020

Després d’una llarga època de silenci en la qual, en l’àmbit educatiu o cultural, el valencià va haver de seure mut i resignat en el pati de butaques, i una posterior travessia del desert en la qual, malgrat obrir-se algun badall en aquell espés teló, els prejudicis heretats i els costums adquirits la feren romandre entre bambolines, ja fa alguns anys que el valencià va decidir fer un pas endavant i pujar-se’n dalt de l’escenari.

De fet, a hores d’ara, en el món de l’escena, en qualsevol de les seues representacions artístiques, la nòmina d’autors i de companyies que creen textos i que elaboren espectacles de gran qualitat en la nostra llengua, sortosament, és cada dia més extensa.

Sens dubte, per consolidar i fomentar aquestes propostes escèniques que empren el valencià com a llengua vehicular cal l’espenta coordinada i decidida del món educatiu, que ha de presentar i familiaritzar els alumnes des de ben menuts amb aquest tipus d’espectacles; l’administració, que ha de programar-los i possibilitar-los; i els mitjans de comunicació, que han de publicitar-los i donar veu als nostres artistes i creadors.

Però tots aquests esforços quedaran en fum de botges si a l’hora de la veritat no compten amb la confiança, la complicitat i el beneplàcit dels espectadors. No ens enganyem, qualsevol espectacle sense el suport del públic resta incomplet, tal com una falla a la qual li manca el seu remat central.

Com deia abans, el valencià, dins del món de les arts escèniques, ja fa temps que ha trencat el sostre de vidre que el relegava a representacions de caire sainetístic que reproduïen la visió diglòssica d’una societat que encara no concebia la majoria d’edat per a l’ús social de la nostra llengua.

Per tot això abans esmentat, els valencians com a societat hem d’empoderar-nos i treballar plegats per tal de fer créixer allò que ens fa únics: el nostre art, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra gastronomia i, per descomptat, la nostra llengua. I per a maurar lingüísticament cal emprar-la en tots els àmbits, perquè hi ha moltes llengües al món i totes són vàlides i útils, però el valencià és la llengua que ens fa ser qui som.

I a aquells que no dubten a negar en redó qualsevol intent de fer reviscolar la nostra llengua tot esgrimint asèptics criteris de productivitat o d’hipotètica eficiència comunicativa, només cal recordar-los que, al cap i a la fi, el valencià, la nostra llengua, és un producte de la nostra col·lectivitat, natural, de proximitat i amb moltes propietats i varietats. És doncs, un article de primera necessitat, el consum del qual, sens dubte, ens cal fomentar, perquè, a l’engròs i a la menuda, els valencià fins i tot en termes d’eficiència i sostenibilitat, sempre és una aposta segura.

*Article publicat en el llibret de la Falla de la Plaça del Cid d'Algemesí de 2020