ALUMNESCENTS

Com tothom sap, els setze anys són una edat extremament complicada. Només penses en banalitats, no tens cap perspectiva objectiva per saber on et trobes, t’enutges per ximpleries i estàs carregat de complexos inexplicables. A mesura que et fas gran, però, l’experiència t’ensenya a agafar el que necessites, i al final t’adones (o et resignes a pensar) que, com que els defectes que tens són infinits, val més que sàpigues quines són les poques virtuts que tens i que aprengues a utilitzar-les per sobreviure.

Haruki Murakami

Considere que molt sovint la major part de les desil·lusions que se’n deriven de la nostra tasca docent amb alumnes de Secundària no ve motivada per mancances metodològiques (encara que aquest factor pot contribuir-hi decisivament) sinó per la falta de sintonia que freqüentment tenim amb el factor humà amb què ens toca treballar.

Perquè així com els aficionats a la fotografia saben que és força complicat obtenir una bona instantània d’un objecte en moviment i que cal posar-hi esment, tampoc no resulta gens fàcil retratar o capturar-ne l’essència d’uns alumnes immersos de ple en un procés de maduració personal.

Amb els anys he constatat que abans eren els pares els qui recorrien a l’adolescència per tractar de disculpar algunes reaccions o actituds difícilment justificables dels seus fills; ara resulta que molt vegades són els mateixos alumnes els qui tiren mà d’aquest recurs d’última instància per tal d’excusar alguns dels seus propis actes.

Doncs bé, no obstant això, és ben evident que durant aquesta etapa vital moltes són les coses que estan canviant de forma constant i quasi sense adonar-se’n: trets físics, aficions, manera de pensar, relacions amb els amics, aprofitament del temps lliure... I és precisament aquest procés inajornable el que provoca que siga molt difícil arribar a conéixer un alumne i aconseguir aprehendre la seua circumstància perquè sovint són ells mateixos els que són incapaços de reconéixer-se en moltes de les seues accions quotidianes.

Per tant, crec que uns dels errors més freqüents en els quals incorrem els educadors és el fet de centrar el focus de l’aprenentatge en la figura del docent i no projectar-lo sobre els vertaders protagonistes i receptors de la nostra tasca educativa. És indubtable (encara que no aconsellable) que és molt més senzill educar a partir de la figura del mestre (principi d’autoritat més major edat i formació) i del seu organitzat pla de treball que de la de l’alumne (menys edat i sovint també menys motivació).

Aquest fet sol provocar sorolloses decepcions entre aquells docents que a més d’exercir la seua feina de forma responsable pretenen transcendir en el seu alumnat, i no per falta de ganes, d’aptitud o de dedicació (per descomptat!) sinó per una simple qüestió de manca de perspectiva; doncs ni des de l’ullal se sol albirar la desembocadura del riu ni la collita acostuma a arribar l’endemà de sembrar-ne la llavor. Però a la fi, cada gota compta i cada llavor germina; només és qüestió de temps.