Quan la natura esdevé només el paisatge de fons d’un joc d’ordinador,
quan les converses eternes amb els amics es redueixen a missatges
intel·ligibles transmesos amb un mòbil, quan l’esport resta com una activitat accessòria, i ja no física sinó visual, quan la lectura és substituïda per sèries baixades d’Internet, és aleshores quan hem d’advertir que
l’adolescent no és submergeix en un ventall divers d’activitats d’oci sinó
que esdevé un captiu solitari en una presó amb els barrots d’or.
Amb un munt de companys de joc (tots ells electrònics), amb uns armaris plens a caramull de roba, amb mòbils d’última generació, amb moderns equips
de música... és complicat que s’hi valore l’esforç que s’ha de realitzar per
aconseguir-los i molt més que renuncie a la seua companyia.
Ara l’adolescent en la seua recerca d’intimitat troba un lloc de
recolliment perfecte on té ben a l’abast tot allò que creu que li cal, fomenta sense adonar-se’n
molt més el seu jo, però ho fa en detriment del seu nosaltres.
Per això, quan xarres amb altres docents, constates que és comuna la percepció que entre l’alumnat hi ha una major
dificultat (i complexitat) en la seua relació dins l’aula, cada vegada augmenta l'enrocament en la seua circumstància, que sovint es manifesta en forma d'apatia, i augmenta el seu materialisme i el seu localisme; indubtablement
exigeixen més temps, de fet, no dubten a reclamar-te'l en detriment d'allò que tu els hi proposes, però no per aprofitar-lo sinó per a ofrenar-lo a activitats
que absorbeixen la seua col·lectivitat.
Per tant, ha de ser una tasca prioritària en el nostre quefer diari a
l’escola afavorir la seua interrelació amb la resta de companys, realitzar
propostes que conjuguen allò lúdic i didàctic, reforçar els seu sentiment
d’adscripció a un col·lectiu, fomentar hàbits que els formen i a l’hora
bandejar aquells que els deformen; però per damunt de tot, educar el seu
esperit crític que serà a curt, i sobretot a llarg termini, el que els permetrà
des de la seua llibertat escollir allò que els siga més adient i comprendre de primera mà, i sense la necessitat d'intermedaris ni de mitjans que els desorienten la realitat que els envolta.
Aquest objectiu però, serà inabastable, restarà del tot incomplet, si
no comptem amb la col·laboració i el suport dels pares i mares, els seus
primers i principals educadors, amb la complicitat dels fills, destinataris
ineludibles, i amb un marc d’actuació,
com és la societat dels nostres dies, a hores d’ara tampoc propícia, que prima
l’hedonisme, la imatge i l’èxit, i que menysprea els mitjans i els recursos que s'hi necessiten i vanagloria els
fins que socialment es publiciten.
Vicent Climent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada