dijous, 16 de febrer de 2017

Casolà enraonament familiar sobre la vida en particular i els Salvem en general



Il·lustració de Teresa Giner Artepipa per al llibre Tro d'avís


Santa Rita, advocada de la família i de la pau (curiós oxímoron!), del caloret i de les causes perdudes
i Sant Francesc, desvanit comerciant de trages que esdevingué exemple de vida senzilla i austera,
us guarden, fallers i falleres, zelosos guardians i continuadors de l’essència  festera,
i us permeten gojar amb salut i alegria de passacarrers, despertades i viandes oportunes.
A la Mare de Déu, de moment, li demanem salut i que espere ben tranquil·leta les devotes ofrenes.

I ara ja, invocada la celestial protecció, posem fil a l’agulla i mamprenguem la qüestió,
que el carro continua  estacat i li caldrà  una bona espenteta perquè torne a rodolar.
L’oncle Ximo i la tia Mònica que viuen al Cap i Casal ja fa milanta anys vingueren anit a sopar,
i entre queixalada i queixalada i entre el primer i el segon plat, l’oncle em demanà:
“Dídac, nebot meu, deixa’m que et faça un preguntat, a tu que no tens tema fluix,
doncs el dubte m’acuita des que he retornat a la ciutat i vull traure’n l’entrellat.
En un pont de la carretera, a l’entrada de la vila, he llegit “SALVEM LA MURTA”  en una pintada
i la incertesa m’aclapara, doncs no sé ben bé què vol dir eixe rètol de grafia tan acurada.
Però vull assabentar-me’n, perquè si és qüestió de vida o mort, potser caldrà donar la cara”.
Amb uns ulls com unes taronges i amb la boca oberta de bat a bat tots restem en silenci,
però com això de no dir ni pruna no és llicència a ma casa i mai no ha fet fortuna,
tots a una veu donem la nostra raó, doncs ningú resisteix la temptació d’opinar sense saber-ho.

La meua muller Elena que si calla rebenta com un coet de bac i que sempre ha sentit tirada
pel duende i el Salero de l’embruix andalús, amb rauxa pren la paraula:
“Salvem la Murta, Salvem la Casella, Salvem el Xúquer o Salvem Tulell, és ben evident,
que són versions diferents de la Salvem primera, la Salvem més emotiva, la Salvem Rociera,
que a l’ermita cada cap de setmana canten cors de bata llarga, botes camperes i rumbosa guitarra”.


“Mare, no et poses tan flamenca, que encara que li has posat gana, crec que vas molt errada”.
Li retruca tota estirada la meua filla Isabel, una tendra adolescent, caçadora de Pokemon.
“No esteu al dia, família. Això de Salvem és la paraula que per a enviar essemesses ara s’estila.
I encara que no estem al cas, ben segur que aquesta Murta deu ser una xica d’Alzira
que al Gran Hermano, a La Voz o al Màster Xef haurà estat injustament nominada.
Així que no cal perdre temps, agafeu els mòbils, escriviu “Salvem Murta” i envieu-ho de seguida”.

“Ausaes mi vida!”, rebufa Ivan, el meu fill major, que de drets va ben sobrat i de deures ben justet.
“La família no es tria, i jo el dia que la repartiren no vaig tenir sort ni mica,
de ciutadans dimitíreu ja fa un cabàs d’anys i a xinés us sona això de la justícia social.
Si véreu la Sexta en lloc de programes d’esgarramantes, pocatraça i embrutasopars
i empràreu més el Twitter i menys el WhatsApp per a fer córrer la brama pel tot el veïnat
sabríeu que Salvem és els hashtag que a Salvados utilitzen per a comentar l’actualitat”.

Tot seguit, i d’una revolada, la meua muller Mònica l’atenció reclama:
“Amb tots els respectes a la meua nebodalla i com crec que ja és hora de treure’n l’aigua clara,
mentre debatíeu de forma tan aferrissada m’he encomanat a Sant Google que mai no ens falla
i, a hores d’ara, ja tinc una idea aproximada de què vol dir la pintada.
Perquè heu de saber que això dels Salvem no és assumpte particular ni d’Alzira ni de la contornada
i a València, a les places i als carrers ja fa temps que ressona la proclama,
perquè volen evitar que l’horta i la marjal acaben com les finques del Pocero,
que cal bona saó per poder collir l’arròs de la paella i l’avio del putxero .

Agrupacions i associacions han fet seu aquest missatge i s’han escampat per tot arreu:
Salvem la Mola, Salvem  la Vall, Salvem Canal 9 o, fins i tot Salvem la Paella,
són exemples d’aquesta moda de nadar contra corrent, que lluitar paga la pena.
I, fins i tot, a les festes patronals representants del consistori assisteixen ben mudats
reivindicant amb la samarreta la protecció oficial per a les botelles de cassalla,
que hi ha gent per a tot, i València després d’una eterna migdiada, sembla que ja desperta.
Però no cal confiar-se, que el país no és sa i estalvi, i l’estat encara és d’alerta,
que l’especulació i la corrupció han arrelat amb força de cantó a cantó,
i els deutes retallen sense cap mirament la sanitat, l’educació i futures inversions”.

Embadalit i desconcertat per un discurs tan assenyat decidisc posar punt final,
que acabem d’obrir la porta i el trellat mai no és suficient si en manca la voluntat
que els Salvem manifesten el problema i els governs no aporten solucions:
“Molta raó maneges, estimada muller, i molt doctes les teues paraules.
I digues que sí, que les coses són com són i ja en farem prou si amb la que està caient
aconseguim salvar els mobles”.

Vicent J. Climent

PS.
 Esperem que en un futur proper
ja  no calguen més Salvem.
I de moment, tractarem amb aquest llibret
de salvar de mesinfots i de coents
l’enginy i la crítica, vertader esperit faller.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada