 |
| Il·lustració de Teresa Giner Artepipa al Llibre Tro d'Avís |
L’any 2033 visiten Burjassot
els néts de Maria i Ramon
que viuen a Regne Unit
des que els seus pares una nit
acabats de complir els vint
hagueren de pegar a fugir
per la crisi i l’atur
que fuetejaren el nostre país
i hipotecaren el seu futur.
I en acabant de dinar
i per tal d’abaixar el mos
els avis proposen als dos germans
amb la paterna complicitat
de fer un tomb per la ciutat
per tal de mostrar-los l’espai
on els pares quan eren infants
imaginaren el seu demà.
I amunt i avall i xarrant i xarrant,
entre carrerons, places i parcs,
arribaren als afores del municipi,
quan abocat al precipici
de l’autopista d’Ademús
trobaren un fantasmagòric edifici
del qual només restava dempeus
una altíssima torre grisa,
pal major d’una vaixell a la deriva
que encallà contra la classe política
provocant una marea negra
de foscor televisiva.
“Els pares mai no ens han contat
que a Burjassot hi existira un castell
de grandària tan superlativa”
demanà el nét bocabadat
davant aquella mola ja mig ensorrada.
“Ben mirat, discoteca o presó, diria jo.
Però ara ja no aprofita ni per a plató
d’una peli d’eixes dolentes de terror”
Opinà la néta observant amb atenció
aquell cementeri de ferralla i formigó.
L’àvia, que era una jove adolescent
quan allà pel mil nou-cents huitanta-nou
s’iniciaren amb il·lusió les emissions
des d’aquell centre de programació
reprén amb rauxa la paraula
i passa amb vehemència els comptes
als responsables de la gestió nefasta
d’aquella que llavors es vanagloriava
de ser “La nostra” televisió:
“Ni fortalesa
ni presó,
això que teniu al davant,
ben podria ser un mausoleu
que rememora la desídia i la poca traça
amb què fa un grapat d’anys
representants de la nostra societat
acordaren ofegar la veu
de la Radiotelevisió valenciana”.
L’avi Ramon aprofita la pausa
per ficar-hi cullerada
que l’àvia quan arrenca ja no para:
“Encara recorde de manera molt clara
el dia de l’apagada
allà pel novembre de dos mil tretze,
aquell dia poguérem seguir en directe
el rocambolesc tancament,
tot plegat, un magnífic sainet
digne del millor Escalante.
I entre tants i tants personatges dolents
que eixe dia pels corredors desfilaren
Paco Telefunken i el seu nebot
esdevingueren dos inesperats herois
que oferiren una lliçó de dignitat
quan es negaren en redó
a executar a sang freda
la sentència que dictaren uns botxins
que llavors ja es llavaven les mans
amagats a la barrera”.
I després de remullar-se el pap
amb un glop d’aigua fresca
l’àvia enfila el final
d’aquesta tragèdia mediàtica
que es representà en milanta actes
i que deixà estupefactes
i més blancs que l’Alqueria
tots els incondicionals espectadors
que seguien amb atenció cada dia
la seua programació:
“I de forma paradoxal,
mentre la pantalla es fonia en negre
milers de valencians
silenciats fins aleshores
es manifestaven al carrer
per denunciar aquell atemptat
que contra l’interés general
es perpetrava amb incompetència
i amb la necessària connivència
de personatges que s’arrogaren el paper
de ser en aquest sumari, jutge i part”.
“Més raó que un sant!”
Irrompí de sobte una veu retrunyidora
que sorgia des de l’interior
d’aquell espai desballestat:
“Efectivament, així fou, si fa no fa,
el desenllaç del meu pesarós relat,
una crònica d’una mort anunciada
que fil per randa és ben llarga de contar,
com llarg i trist fa ser el seguici
que el dia del meu soterrar
congregà gent molt diversa
que se’m volgué acomiadar
per compadir la meua desaparició
i la d’allò que es pretenia que algun dia
esdevinguera font propera d’informació
dels nostres pobles i ciutats
i servira per preservar i divulgar
la nostra malguanyada cultura:
Extreballadors que a hores d’ara
encara reclamen solucions,
els nombrosos bons professionals
d’un damnificat sector de l’audiovisual,
milers de col·lectius i associacions
que esperen recuperar la veu,
i la nostra estimada llengua;
perquè no cal oblidar
que el valencià té el dubtós honor
ser l’única llengua oficial
d’aquesta vella Europa
que no compta amb l’aparador
d’una mitjà públic de radiotelevisió.
Ni tampoc podem obviar
que no tot foren flors i violes
i que ja al final dels meus dies
entre la propaganda i la publicitat
el primigeni esperit fundacional
havia estat entaforat
i tancat amb pany i forrellat
en el despatx d’algun manaire
a qui li faltà l’aire
per engolir-se per sempre la clau.
I ara arriba a la meua oïda
que hi ha alguns partits
que no donen per acabada la partida
i estan a punt d’enllestir
una llei que els permeta reobrir
les meues portes en un sospir.
Sospir, respir o inspiració,
que hi ha qui menteix més que alena
i que alena més que un porc,
perquè allò que sembla ben clar,
és que vints anys més tard,
en ningú ja no pots confiar,
que a uns
sempre els falta voluntat
i als altres indissimuladament
miren a un altre costat;
i uns per altres, i és gran veritat,
la casa continua sense agranar.
I així, en el meu llarguíssim epitafi
que mai ningú no ha volgut signar
encara podeu llegir
amb cal·ligrafia tremolosa
“Entre tots varen matar-la
I ella sola es va morir”.
I ja de camí de tornada a casa
mentre cadascú es repensava
les paraules que acabava d’escoltar
un lleuger somriure endolcí la seua cara
quan llegiren en una antiga façana
una mig esborrada pintada
que com un darrera súplica
un desig comú manifestava:
“Volem una televisió pública,
en
valencià i de qualitat. Ara!”.
Vicent J. Climent
* (Aquest poema satíric apareix publicat al Llibre Tro d'avís de la Falla Malva d'Alzira d'enguany)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada