dimarts, 23 de gener del 2018

LES FESTES DELS POBLES, UN VIATGE D’ANADA I TORNADA



Totes les societats, ara i adés, ací i pertot, compten amb una sèrie de festivitats que es reparteixen amb major o menor criteri al llarg del seu calendari. De fet, d’alguns pobles es comenta que sempre estan de festa i d’altres, tothom es pregunta que si algun dia treballen. Aquestes dates tan assenyalades per al conjunt de la població a més de proporcionar als seus conciutadans un descans sempre curt i merescut, comporten un socialment ben acceptat trencament de la rutina diària.

La seua gènesi i motivació sovint és ben diversa: commemorar esdeveniments històrics ben significatius per a la localitat, lloar la figura de persones que han deixat una pregona empremta en aquell indret, explicitar públicament i comunitària la fe religiosa o, simplement, donar continuïtat a festes que s’hi celebren des de temps immemorials.

Resultat d'imatges de festes algemesí
Foto: Ximo Bueno
Siga quina siga la causa que ha espentat aquestes festes cara avall pels intricats carrerons de la història, sens dubte, són una sincera i certera oportunitat d’apropar-se al cor d’un vila, a la seua essència. Perquè les festes simbolitzen el poble i, alhora, el poble s’emmiralla en aquestes tot obtenint-ne un reflex ben nítid; l’orgull, la fortalesa, les arrels... prenen els carrers aprofitant l’avinentesa.

Però el poble no és una entitat abstracta i uniforme, sinó la suma de les persones que la integren. Gent diversa amb  inquietuds i formes de pensar ben diferents; i  aquesta també n’és la riquesa, perquè el nostre tarannà mai no resta immutable, de fet, sovint canvia ràpidament, i en un instant podem passar de fer cara de Divendres Sant a tindre cara de Pasqua. 

Alguns pobles tenen platja, alguns altres muntanya, i fins i tot, alguns tenen muntanya a tocar de la platja, però tots, sense cap excepció, tenen festes. Perquè són una activitat humana necessària ja que la festa implica socialització, adscripció al grup, reafirmació col·lectiva i, evidentment, si cal cohesió, que siga mitjançant de l’alegria i la joia celebrativa.

De fet, i des la meua humil condició de passejant habitual, d’observador a peu pla, considere que les nombroses i variades festes són un indicador immillorable que evidencia la bona salut de què gaudeix la vertebració social del municipi i quin és el grau d’interés per preservar i millorar les tradicions que les generacions que ens han precedit ens han llegat.

Alzira, evidentment, no n’és cap excepció, i de fet, la localitat compta amb més festes que ponts per creuar el Xúquer: les festes de carrer i barri, senzilles però estimades pels veïns i circumscrites a un àrea molt localitzada;  les festes patronals que susciten adhesions apassionades i fomenten la participació popular; els Moros i Cristians que continuen creixent amb força any rere any i millorant en organització i qualitat; i aquelles que com les Falles o la Setmana Santa, tenen un abast més general, compten amb una participació més nombrosa, nodreixen l’orgull del municipi i actuen com a imprescindible i just reclam turístic.

Imatge relacionada Dos aspectes però, són comuns a totes aquestes festivitats independentment de la seua peculiar idiosincràsia i la seua major o menor repercussió: la importància de la música (les bandes de música, indispensable referent;  la solemnitat i circumspecció dels bombos i tambors; les melodies de soca-rel de la dolçaina i el tabal o l’aldarull festiu i engrescador de les xarangues) i el vessant gastronòmic que amb major o menor intensitat agermana al voltant de la taula tots els participants.  De fet, el poble valencià és músic i gormand. 

Per últim, crec que malgrat que arriba un moment que la pròpia inèrcia de la festa la fa avançar d’any a any, si cal, amb major força, a l’empar d’un suport institucional que ha de vetlar per aquest patrimoni immaterial, sens dubte, la seua organització i èxit requereix d’una ciutadania responsable i compromesa que treballe de forma discreta i entusiasta entre bastidors. Cal reconèixer, doncs, aquesta tasca sovint tan inadvertida com indispensable. Perquè en tota festa, el poble n’és l’origen i també la destinació. 

* Aquest article apareix publicat al llibre de la Falla Camí Nou d'Alzira de 2018

dimarts, 28 de novembre del 2017

Tot flueix, tot canvia d'Ester Peris
Aquesta és la lletra d'Aigua clara, el rap amb el qual hem obtingut el premi al Millor Missatge en el concurs de Rap per la Igualtat organitzat pel Consell Escolar de la Comunitat Valenciana i la Direcció Gral. de Política Lingüística.

AIGUA CLARA

(recitat)
Cante per tu, cosa fina,
un canteret d’aigua clara,
tendra com un julivert,
per l’amor atarantada.

I cante també per tu,
per a la dona casada,
que baixa a la botigueta
i duu una grenya a la cara.

Cante per totes les dones
la cançó que més m’agrada.
Cante per tu, mare meua
i cante amb molta esperança.
La Cançó de les Dones, Vicent Andrés Estellés (1/2)

Company, amic, atén, para l’orella
perquè des del cor de la Ribera,
pont assaonat entre l’Horta i la Costera,
país d’un Xúquer, que nodreix i altera,
t’oferim la nostra rima comboianta, certera,
ferma com la soca d’olivera,
flairosa com la flor del taronger,
festera, muixeranguera i dolçainera.

Volem compartir els nostres versos,
diversos, dinàmics, compromesos.
El nostre cant d’acer, de carn i fusta,
proclamar una societat més lliure, més justa.
Reivindicar que el gènere genere nexe
i que no es discrimine pel sexe.
Que els tòpics esdevinguen distòpics
i la utopia un cotxe de línia amb què fer via.

Erre que erre que erre.
Col·laborem per aconseguir la igualtat.
Perquè no siga un mer lema,
un modisme buit, una frase feta.
Erre que erre que erre.
REpensem les RElacions,
Deconstruïm la societat.
REpresentem altres REalitats.

Que volem alçar pols i remolí.
Que volem aixecar-nos i fer camí.
Que volem ser un zero a la dreta.
Que volem esborrar refranys, paranys.
Foragitem paraules velles,
superem estereotips.
Ets aigua, arena, foc i vent.
Ets tot allò que vulgues ser!

Amiga, desperta, sigues far, sigues llamp.
Llum, força, llibertat per estimar.
Amiga, ni a la cua ni a remolc.
Amiga, mai no perdes el control.
Si a la xarxa algú se’n passa: Camí i via ampla!
Que no arrabassen ni somnis ni aspiracions.
Defensa la geografia del teu cos.
Desautoritzacions, explotació; fora de lloc!

Erre que erre que erre.
Col·laborem per aconseguir la igualtat.
Perquè no siga un mer lema,
un modisme buit, una frase feta.
Erre que erre que erre.
REpensem les RElacions,
Deconstruïm la societat.
REpresentem altres REalitats.

Que a les escoles s’escolen submissions.
I a les aules, paraules exemptes de por.
Que al pati del col·legi patinen els fanfarrons
i qui vulga donar la nota, note la manca de suport.
Trenca palletes amb qui no et respecte.
Trenca l’espill vermell que desfigura el teu reflex.
Trenca amb dècades de malguanyada sort
Trenca! Que mai no arriben a bon port!

Que no ens agrades ni callada ni absent.
Que no volem favors a contracor.
Ni quotes, ni tristos tants per cent.
Que ni nines com a única opció
ni models de conductes pautades
ni hostesses al teu servei.
Que ho deixà ben dit Martí Domínguez:
Quan callen els homes... parlen les pedres”.

Erre que erre que erre.
Col·laborem per aconseguir la igualtat.
Perquè no siga un mer lema,
un modisme buit, una frase feta.
Erre que erre que erre.
REpensem les RElacions,
Deconstruïm la societat.
REpresentem altres REalitats.

Serem el que vulguem, viurem i voldrem bé.
El passat és el que és, i res no podem fer.
El futur, una equació que volem aïllada.
Identitat, igualtat, paritat, es fan presents.
Desitgem, anhelem, volem ser
l’adolescent tres voltes rebel,
la princesa, masovera del castell
la donzella que conquista el cavaller.

Dona, que ni prima donna, ni segona.
Dona, com una ona que el present abraona.
Dona, que la seua cançó pregona.
Dona, una fona que llança al cel,
anhels que esclaten, amatents estels.
Dona d’aigua, esperit de fonts boscanes.
 Dona d’aigua, trenca el silenci, pren la paraula.
Dona, aigua clara, vida i esperança.

(recitat)
Amb un amor infinit,
triant ben bé la paraula,
i pegant-li foc després
amb el llumí de la ràbia.

Perquè les dones treballen
i mantenen l’esperança,
i per si algun dia ve
tenen la taula parada.

Elles no saben qui esperen,
però esperen i això basta,
i damunt la taula posen
un plat i un got d’aigua clara.

La Cançó de les Dones, Vicent Andrés Estellés (2/2)