CERVELLS DE LLOGUER

I en aquesta realitat esdevinguda de sense-fricció per por del contagi, caminem, correm, pedalegem costera amunt per la senda d’aquest mes de maig de ponent inclement, de franges daurades pel sol i de dies que s’allarguen a poc a poc. 

 

Fum de botges, un miratge, doncs l’observador avesat s’adona de seguida que potser caminem, correm, pedalegem... costera avall per la senda de la inconsciència i de la recuperació de l’anormalitat. Una via de servei habilitada per reprendre el trànsit vital a correcuita que desitgem que no ens mene irremeiablement cap a una nova onada que ja ens espera acuitant al girar la cantonada.

Retrobem carrers i places, els gaudim i els compartim de bell nou amb la distància justa, jugant pares i fills, en aquestes vesprades de rutines recobrades a menys revolucions. I, mentrestant, continua la voràgine de sobreinformació, de pseudoinformació i de sobreexposició a través de les xarxes; un terreny fangós i de confusió abundant on s’estanquen notícies inventades de manera artificial i de l’exposició a les quals ningú n'ix indemne. 

La llei de l’oferta i la demanda. Quantitats desorbitades de faules mediàtiques a la recerca d’altaveus que troben en el mercat negre un excés de cervells de lloguer. Centenars de contenidors acrítics que en garanteixen la difusió, espills deformes que escupen imatges grotesques a la recerca de nous esperits permeables delerosos de fast food ideològic que retroalimente les seues conviccions. La veritat es belluga mandrosa i retraguda, la mentida s'envola insolent i descarada.

I la boira tardarà a esvair-se. I davant les rotundes, agosarades i retrunyidores afirmacions dels que no tenen tema fluix, caldrà no baixar la guàrdia, i escoltar la calmada, prudent i argumentada exposició dels que en saben un poc. Saber, en definitiva, destriar el gra de la palla.

I em dol aquest estat de xoc, de postració física i psicològica, d’enfrontament i de topada reiterada a la recerca de vençuts i vencedors.

Ansie defugir d’aquesta normalitat plastificada i l’arribada d’una novíssima normalitat, natural, fresca i de proximitat. Més pausada, de consens i de respecte, de ciència i de paraula, d'acord i d'aliança, en aquesta nova vesprada en què ara m’aboque a la plaça ja inundada de llum i d’escepticisme.

Vicent Climent (05/05/2020)

Diumenge desconfinat

"Let's be careful out there". "Tengan cuidado ahí fuera". Sí, així en castellà, que era l'única manera que tenia la gent de la meua generació de vore tele durant la nostra infantesa i adolescència. Pocs canals i cap llengua per a triar, llevat això sí, de l'excepcionalitat de poder vore TV3 d'esquitllentes. 

I reprenc la frase de l'encapçalament, per aclarir que es tractava de l'advertència que durant set anys, entre 1981 i 1987, el sergent Esterhaus va pronunciar cada setmana, i per la qual la gent recorda la sèrie «Canción triste de Hill Street». Amb aquest consell paternal el sergent tancava la reunió en la qual a primera hora del matí repassava amb els agents de la seua comissaria les diferents tasques i missions que havien d'executar al llarg del dia. Tot seguit, agents i inspectors es llançaven al carrer per tal de lluitar contra el crim i vetlar per la seguretat dels seus conciutadans.

A partir de hui, i després de més de quaranta dies de confinament, els xiquets i també els adults que els acompanyen (compte, que l'ordre de les proposicions no és arbitrari), tindran l'opció de poder passejar a l'aire lliure, una possibilitat que podran gaudir en còmodes terminis d'una hora diària. Una eixida no exempta dels nombrosos protocols que exigeix la situació d'excepcionalitat sanitària en la qual estem a hores d'ara immersos.

Després de tant de temps d'enclaustrament, qualsevol clevill pel qual s'escole un tímid raig d'esperança és ben rebut i celebrat d'una manera multitudinària. Una oportunitat que se'ns ofereix i que, de moment, a més de gaudir-la, també cal saber valorar-la i preservar-la.

Sens dubte, la societat anhelava que arribara el moment que les autoritats alçaren una mica la mà i poder eixir al carrer a distraure's, a desemboirar-se, a escampar la boira terrera que ens enfosqueix l'enteniment i ens impedeix sovint veure-hi clar.

Aquestos últims dies em sobtava però, que molta gent mostrara públicament la seua preocupació no per les mesures de prevenció individual que hauria d'adoptar, sinó per conéixer de primera mà qui controlaria que l'eixida de pares i fills es realitzaria complint fil per randa els protocols establerts. Què passa? Que no hi és prou el sentit comú, el mínim comú de civisme del qual qualsevol individu ha d'estar dotat? O ocorre que algú és capaç de vulnerar les normes sabent que amb la seua actitud irresponsable pot perjudicar el col·lectiu? El temps, com sempre, dona i lleva raons.
  
No ho sé, la veritat, però allò que he constatat és que de sobte, pel que he vist a la xarxa, molta gent ja parla foc i flama d'aquelles persones que en aquesta jornada dominical i tutelada sembla que han pecat d'un excés de confiança i han fet cas omís de moltes de les pautes prescrites; i és que sembla que com afirma la dita, a la primera cullerada, mosca.

Així que ja ho sabeu: Aneu-hi en compte o, com diem a la Ribera, tingueu trellat i feu les coses amb coneiximent!

Vicent Climent (26/04/2020)

EIXIR-SE'N DE MARE

És poqueta nit i el confinament va arrapant-se a la pell com una llepassa. M'aboque a la finestra i plou i no para de ploure. Passaran els anys i recordarem que aquella primavera d'oratge rúfol, la pluja no deixà de caure; acudí puntual i confinada a la seua cita diària, però al carrer no hi va trobar ningú. 

I és aquesta primavera-primavera la que m'evoca una remota primavera de la tardor, de temor i de transistor, de cinc anys escassos, de foscor i d'incertesa covada al caliu de la flama trèmula encesa en un racó del menjador. 

I aleshores no hi havia xarxes i les notícies botaven de balcó a balcó, fins que algú, que s'hi havia apropat, confirmava, que en efecte, el riu anava ple com un ou.

I passaven lentament i en vetla les hores, i mentrestant reüllàvem amb recança el nostre riu que davallava immisericorde i ens mirava fit a fit. I ens arreceràvem a casa i confiàvem que el temporal amainara i que l'endemà —que de dia les coses es veuen més clares— hi retornara la calma i tot haguera sigut un malson, un avís amb justificant de recepció de qui és amo i senyor de les terres d’aquestes dues ribes.

Fins ara, a la Ribera era l'excés d'aigua allò que ens feia restar a casa preceptivament; ara, amb una aigua que cau amb coneixement, és el nostre desconeixement d’allò que hi passa el que provoca que les nostres rutines facen aigües i que calga prolongar el confinament.

I a hores d'ara la incertesa se n'ha eixit de mare i ja ho inunda tot, i ignorem quant de temps les nostres vides continuaran negades i quan podrem retirar el tarquim de les plantes baixes de la nostra quotidianitat.

I de moment no parlem d'embassaments a punt de rompre's sinó de centres hospitalaris, i no parlem d'altura de les aigües sinó de gràfiques diàries i d'aplanar les corbes, i per les avingudes no passen corrents guàrdies acuitats amunt i avall, i a la gent tampoc no li cal aparcar els cotxes a les zones més altes. 

Àngels de la guàrdia de bates blanques custodien les porxades, i caixeres i missatgers i milers de persones anònimes donen corda cada dia al rellotge de la nostra vida comuna. Amb humilitat, com es fa tot allò que vertaderament importa. 

I quan arribe la represa, les màsqueres i guants substituiran katiuskes i paraigües, però els damnificats, la baula sempre més feble, es compten ja per milers i l'empremta de fang i silenci ha esdevingut indeleble.

Hi ha quelcom ancestral, una força tel·lúrica que fa que la gent del país del Xúquer cada volta que plou més del compte no alcem els ulls al cel, sinó al llit del riu que fecunda la nostra terra. Ara, desorientats, no sabem cap on mirar, i de moment, confiem a retrobar-nos ben prompte. Que la pluja ens banye quan eixim de bell nou al carrer.

Vicent J. Climent Blasco (24/04/20)