EIXIR-SE'N DE MARE

És poqueta nit i el confinament va arrapant-se a la pell com una llepassa. M'aboque a la finestra i plou i no para de ploure. Passaran els anys i recordarem que aquella primavera d'oratge rúfol, la pluja no deixà de caure; acudí puntual i confinada a la seua cita diària, però al carrer no hi va trobar ningú. 

I és aquesta primavera-primavera la que m'evoca una remota primavera de la tardor, de temor i de transistor, de cinc anys escassos, de foscor i d'incertesa covada al caliu de la flama trèmula encesa en un racó del menjador. 

I aleshores no hi havia xarxes i les notícies botaven de balcó a balcó, fins que algú, que s'hi havia apropat, confirmava, que en efecte, el riu anava ple com un ou.

I passaven lentament i en vetla les hores, i mentrestant reüllàvem amb recança el nostre riu que davallava immisericorde i ens mirava fit a fit. I ens arreceràvem a casa i confiàvem que el temporal amainara i que l'endemà —que de dia les coses es veuen més clares— hi retornara la calma i tot haguera sigut un malson, un avís amb justificant de recepció de qui és amo i senyor de les terres d’aquestes dues ribes.

Fins ara, a la Ribera era l'excés d'aigua allò que ens feia restar a casa preceptivament; ara, amb una aigua que cau amb coneixement, és el nostre desconeixement d’allò que hi passa el que provoca que les nostres rutines facen aigües i que calga prolongar el confinament.

I a hores d'ara la incertesa se n'ha eixit de mare i ja ho inunda tot, i ignorem quant de temps les nostres vides continuaran negades i quan podrem retirar el tarquim de les plantes baixes de la nostra quotidianitat.

I de moment no parlem d'embassaments a punt de rompre's sinó de centres hospitalaris, i no parlem d'altura de les aigües sinó de gràfiques diàries i d'aplanar les corbes, i per les avingudes no passen corrents guàrdies acuitats amunt i avall, i a la gent tampoc no li cal aparcar els cotxes a les zones més altes. 

Àngels de la guàrdia de bates blanques custodien les porxades, i caixeres i missatgers i milers de persones anònimes donen corda cada dia al rellotge de la nostra vida comuna. Amb humilitat, com es fa tot allò que vertaderament importa. 

I quan arribe la represa, les màsqueres i guants substituiran katiuskes i paraigües, però els damnificats, la baula sempre més feble, es compten ja per milers i l'empremta de fang i silenci ha esdevingut indeleble.

Hi ha quelcom ancestral, una força tel·lúrica que fa que la gent del país del Xúquer cada volta que plou més del compte no alcem els ulls al cel, sinó al llit del riu que fecunda la nostra terra. Ara, desorientats, no sabem cap on mirar, i de moment, confiem a retrobar-nos ben prompte. Que la pluja ens banye quan eixim de bell nou al carrer.

Vicent J. Climent Blasco (24/04/20)