Segurament
no hi ha cap situació més descoratjadora per a un professor de llengua de Secundària
que el moment en el qual, normalment a l’inici de cada trimestre, ha de comunicar
als seus alumnes quin llibre han de llegir durant l’avaluació. És un moment
prou contradictori principalment per dos motius:
a)
Perquè sents que estàs traint dècades
d’investigació i un fum de treballs pedagògics sobre les tècniques més
efectives per fomentar la lectura que, per resumir-ho de forma succinta, han
vingut a coincidir en la tan gastada idea que el verb llegir mai no s’ha de
conjugar en imperatiu. Sembla que si prescrius alguna lectura amb l’epítet
d’obligatòria no només et cremaràs en el foc de l’infern de les incoherències pedagògiques
sinó que a més hauràs de carregar sobre la teua consciència amb el pecat
d’haver tallat de soca-rel el prometedor avenir d’un cabàs de futurs lectors.
b)
Per les cares dels alumnes. Ben
expressives i de significat inequívoc i que podem resumir amb el trio de
preguntes que solen formular a continuació:
-
És obligatori? O alguna de les seues dues
variants: Val per a nota? / Però, hem de
fer examen?
-
Quantes pàgines té? Acompanyada d’un profund
sospir d’angoixa quan els informes que té unes 120 pàgines aproximadament.
-
I la més simple però alhora més
contundent: Té dibuixos?
També
cal tenir en compte els “temors” als quals s’enfronten molts joves a l’hora de
llegir. Hi ha molts alumnes que asseguren que no entenen el que lligen, altres
afirmen que troben difícil acabar un llibre en un període de temps que
consideren “curt” i fins i tot hi ha els que confirmen allò que els docents ja
venim intuint, que només són capaços de llegir durant uns minuts seguits.
Hem
de ser realistes i per això ens cal tocar de peus a terra. Per motius de tipus
social és evident que actualment els adolescents veuen el llibre com un objecte
substituïble per altres suports de tipus digital/audiovisual. A més, per una
evident adscripció generacional, quan lligen prioritzen la identificació amb la
història que s’hi narra o amb els fets que s’hi conten a altres criteris de
tipus més estilístics o literaris. Aquest fet explica que el retrat robot de
l’obra que sol agradar a aquests joves lectors coincidisca amb alguna novel·la “juvenil”
recomanada per algun amic. Indubtablement una bona base si no ens hi quedem
ancorats i sobre aquest ben trobat punt de partida fonamentem el nostre
posterior desenvolupament lector.
En
vista d’aquest panorama, podem concloure que els miracles ben segur que
existeixen però en aquest camp que ens ocupa no pequen d’habitud. Així que per
tal d’aconseguir millorar la nostra eficàcia lectora no hi ha millor recepta
que temps i constància. És a dir, només progressarem
en la nostra competència lectora llegint diàriament i augmentant el nivell i la
varietat de textos llegits. No hi cap problema si sovintegem el textos més
senzills i evasius, però alhora hem d’anar incorporant progressivament altres
textos més elaborats.
Indubtablement proposar una lectura a classe només és una estratègia efectiva si
a més de no ser l’única eina amb què comptem per apropar la lectura a
l’alumnat, és percebuda per aquests no com una obligació o imposició sinó com
una oportunitat per gaudir (objectiu més immediat), per millorar la seua
eficiència lectora, per anar definint les seues preferències literàries i,
sobretot, per consolidar un hàbit que els permetrà obtenir importants rèdits
socials i professionals en un futur cada vegada més proper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada