Caminem per senderes incertes, a les palpentes, enmig d'una espessa boira que sembla que tardarà a esvair-se.
A hores d'ara és ben complex fer cap valoració del moment tan vitalment atípic i preocupant en el qual ens trobem tots immersos. Ens manca perspectiva. Qualsevol anàlisi de l'actual situació és des del primer moment, parcial i efímera. Perquè allò que déiem ahir, ha esdevingut paper mullat l'endemà de bon matí. No som, ni crec que algun dia arribem a ser plenament conscients de la magnitud d'allò que estem vivint. Aquesta crisi sanitària ha esdevingut també social, política, econòmica... Les dades, les estadístiques, les previsions... tracten diàriament d'objectivar allò que subjectivament tots percebem com a impossible de copsar en la seua totalitat.
El món resta aturat o quasi; aquest món, que fins despús-ahir creixia i alhora es destruïa de forma exponencial, ara, de sobte, ha hagut d'espentar el fre de mà. Una aturada radical que els veïns que resten ja fa dies confinats entre les quatre parets de sa casa perceben com una remor llunyana, mentre tracten d'albirar d'esquitllentes el seu origen a través de les seues finestres.
Però allò que sí que caldrà fer, i a més de manera inajornable quan tot aquest malson acabe, és tindre ben presents i falcar fermament en els fonaments de la nostra memòria col·lectiva tres lliçons que hauran de restar ancorades en el temari obligat de la nostra generació.
La primera, a nivell individual, en l'àmbit personal. Perquè cada persona és un món, però vulguem o no, hi ha únic món en el qual tots tenim l'oportunitat i el deure moral de ser persona. La dignitat, el coratge, la solidaritat, l'empatia... no emanen de les nostres paraules sinó dels nostres fets, i en situacions d'extrema complexitat és quan traspuen de forma més explícita. Les persones (cada persona) estan sabent valorar les persones que pel seu deure professional i la seua vocació personal s'han vist impel·lits a desenvolupar un rol protagonista en la previsió, contenció o pal·liació dels efectes d'aquesta crisi. No oblidem com són d'importants, ni ara, ni quan el retorn a la vida ordinària els relegue de bell nou a la discrecció que és connatural al paper social que desenvolupen. I també quan cadascú de nosaltres puguem tornar a passejar, eixir a córrer, en bicicleta, anar a pel pa, a eixir a sopar... accions quotidianes que ara i adés fem d'esma, procurem aturar-nos a valorar la importància, el privilegi de poder-les realitzar, i portem-les a terme amb la mateixa intesitat amb què les anhelem ara quan ens han estat negades.
La segona, a nivell de societat, valorem i propiciem cada trobada amb els amics, amb els companys, amb el veïnat, amb els nostres conciutadans... perquè quan la vida ens limita de soca-rel el marge d'actuació ens adonem que el mínim comú múltiple vital és comú a tots; en aquesta situació de confinament preceptiu ens adonem que els maldecaps, els entrebancs, les preocupacions són semblants en totes les cases. Paradoxalment, divergim en la rutina i convergim en l'excepcionalitat.
La tercera i última, a nivell de les persones i institucions en les quals, i no ho hem d'oblidar mai, hem delegat el poder d'orientar, dirigir, gestionar el bé comú... Que tinguen ben present que una volta més s'ha demostrat que només el poble pot salvar el poble i que la seua obligació no és anar per sobre ni a la vora, sinó al capdavant de la societat, exercir de forma coherent i responsable la tasca de comandament que els ha sigut atorgada. Quan les estructures polítiques i administratives resten necessàriament aturades, és la iniciativa i la perseverança del poble la que permet continuar fent col·lectivament un pas endavant.
Superem el confinament amb confiança i caminem, caminarem, perquè el camí hi romandrà quan escampe la boira.
Vicent Climent Blasco (29/03/2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada