I malgrat que el
sol reülle de quan en quan les nostres vides, l’aigua continua escolant-se suaument
i lenta pels clivells de la nostra existència viscuda entre parèntesis a
l’interior de les nostres llars. El xerric provocat per l’aturada en sec de la
locomotora que mou el món ha retrunyit amb força per planes, muntanyes i valls.
Tothom, a hores d’ara, se n’ha assabentat, ha arreplegat trastos i s’ha posat a
cobert, a esperar.
Però el món continua
girant i el sol, d’amagatotis potser, demà es tornarà a llevar de bon matí. La
globalització potser era també, i sobretot, açò. Adonar-nos que alliberats de
tots els corfolls amb els quals ens mostrem de portes enfora, de portes endins,
tothom s’assembla. Desposseïts a la força de circumstàncies i adjectius, reduït
el llistat de verbs a emprar, els substantius esdevenen la taula de fusta a la
qual agafar-nos en aquest naufragi de tot allò superflu i accessori. Nous
maldecaps i enrònies malden per substituir a corre-cuita les nostres
preocupacions diàries ja quasi domesticades.
En les llars
s’encastellen milions de famílies arreu del món. I un fet, em resulta ben
sorprenent, com a pare, però també com a docent: les xiquetes i els xiquets, a
priori, els éssers més vulnerables, més susceptibles de ser alterats per
qualsevol canvi, mantenen una actitud serena i admirable, i quan manifesten alguna
tensió, compte, perquè sovint són les nostres, que emmirallen. Estrany
daltabaix, que fa immune el menut i el major, tan vulnerable.
I la vida continua,
i ens és repartida cada jornada en xicotets bocins, un per un, per a ser viscut
en cada casa; una vida de butxaca que hi arriba cada matí en una capsa
desmuntada perquè cadascú s’entretinga a muntar-la i a viure-la cada jornada i
arreplegar-la, tota ben ordenada, quan arriba la nit.
I un dia arribarà
l’anhelat dematí, però no en tingueu cap dubte: La vida ha canviat en un
instant per a canviar per a sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada