Què em passa, doctor?

–Bon dia, passa i seu còmodament al divan.

–Moltes gràcies, que vinc un poc atrafegada...

–Bé, tranquil·la... Com t’ha anat la setmana?

–Doncs, no he parat de rumiar des de l’última trobada.

I t’advertisc que vinc revolucionada

i amb ganes d’explicar-t’ho tot fil per randa.

Que saps que massa temps he restat callada

i necessite cantar moltes veritats.

–D’acord. Anem a pams. Ara et diré una paraula

i tu contesta’m el primer que et vinga al cap?

–Català?

–Una excusa, divideix i venceràs.

–Polítics?

–Molta llengua i poques mans.

–Escola?

–Llavor, aprenentatge i dignitat.

–Futur?

–Esperança; molt faena per endavant.

–Falles?

–Esperit primigeni que cal recuperar.

–Xarxes socials?

–Impensada oportunitat de sumar.

–Autoodi?

–Prejudici, bandera que voleia l’ignorant.

–Llibres?

–Cultura i llibertat. Finestra oberta de bat a bat.

–Mitjans?

–Imprescindibles, un camp on avançar.

–Acadèmia?

–Norma i consens, pacte social.

–Tot seguit, digues-me quines són les teues pors?

–Uf! El desús, restar oblidada en un racó.

No sentir-me útil, esvair-me mot a mot.

Que silencien els meus sons.

Que els meus verbs ja no es conjuguen.

Que la gent quan llija March i el Tirant

marmole perquè no n’entenga un borrall.

Que les rondalles sonen estranyes,

i que ja ningú recorde les dites populars.

Que tornen a escoltar-se destrellats:

“No cal ensenyar-la a l’escola, que ja s’aprén al carrer”.

“Només la parlen els de poble”; com si això fóra un obstacle...

Ja saps, que el sant de més lluny fa més miracles...

I ningú no es profeta a casa seua.

–I a continuació, comparteix amb mi els teus delers...

–Adés i ara somnie que de bell nou hi sóc per tot arreu:

Els avis quan bressolen els seus néts.

Els xiquets quan juguen al carrer.

Els mestres quan ensenyen a les aules.

Els adolescents quan vagen als festivals.

Els joves quan raonen en els xats.

Els polítics quan parlen en els mitjans.

Al cinema i a la música, a l’església i al mercat,

als comerços i als bars, als ambulatoris i als jutjats...

–Caram! Els teus somnis no són una mera quimera,

i m’alegre que no perdes l’esperança ni les ganes de lluitar.

Ànim! En veiem en quinze dies i seguim conversant.

–És clar, d’això es tracta: de continuar parlant-ne.

–Encara que qui de debò necessita una teràpia com Déu mana

és, sens dubte, la societat valenciana.

*Poema satíric publicat al llibret de la Falla Plaça del Cid d'Algemesí 2019

EL PAÍS DE L’ESMORZAR

Gastronomia popular sostenible

“Ie, hui on s’esmorza?”

Dissabte, diumenge o dia de festa. Primer whatsapp del dia; una bona nova que entrelluques mentre et vas desemperesint a poc a poc. Una crida ancestral, una convocatòria indefugible, una declaració d’intencions en tota regla, metres quadrats de companyonia i ganes de gresca en cada caràcter.

Perquè encara que preguntar no és ofendre, sovint i en alguns contextos socials el dubte ofèn, i és per això que els bons amics no pregunten si s’esmorza, sinó on.

Perquè el fet d’esmorzar no implica únicament satisfer d’arrapa i fuig les més bàsiques necessitats nutritives, sinó també tractar de sadollar els esperits i les ganes de raonar i de retrobar-se.

Perquè qualsevol esmorzar és, a més d’una aturada quotidiana, obligada i respectada, un “dinar de treball” on cadascú evidencia el seu vertader tarannà. El cambrer et fita i et pregunta: “l’entrepà, mig o sencer?”; i tu retruques amb una resposta que brolla de l’arreleta de l’ànima, “posa-me’l sencer i així ja no cal que dine (una mentida com un campanar socialment compresa i acceptada)”.

Un àpat de caire litúrgic que s’inicia amb l’àvida degustació de platerets plens a caramull de tramussos, olives i cacau de collaret, que continua amb una amanida amb ceba, tomaca, encisam i pimentó amb salmorra, i que s’acompanya de cervesa ben fresca i vi amb llimonà per tal d’arremullar-se el pap. Per l’entrepà, no cal calfar-se el cap, que n’hi ha tants com dies de la setmana: brascada, xivito, Almussafes, blanc i negre, sobrassada amb formatge... i ben segur que algun més amb el nom del local on et trobes.

I durant la sobretaula, perquè ja ho adverteix la dita, ovella que bela perd el bocí, el rellotge s’atura i els comensals fan petar la xarrada; però ningú no opina, tothom pontifica; perquè ningú no té tema fluix, ni se’n resisteix a ficar cullerada: actualitat esportiva, política local, preu de la taronja...

Perquè sens dubte, l’esmorzar és una de tradició popular que ha esdevingut la clau de volta que vertebra el nostre país. De fet, no hi ha cap festa que no incorpore els esmorzars com a una activitat irrenunciable del seu atapeït programa d’actes.

Als afores del meu poble hi ha un taller mecànic en el qual alguns matins quan passe hi llueix ben ufanós un cartell: “Estem esmorzant, tornem quan acabem”.

Doncs això, que qui tinga pressa, que sampe a córrer!

*Text publicat al Tro d'Avís 2019 ("Sostenim amb trellat") de la Falla Plaça Malva d'Alzira.

 

JUSTOS I LECTORS

Com a professor de Llengua he de reconéixer que em cau l’ànima als peus cada vegada que escolte allò de “a mi no m’agrada llegir”, una pregona decepció que només es veu superada per la seua versió ampliada, “a mi no m’agrada llegir en valencià”; una doble negació que malauradament no esdevé una afirmació rotunda, sinó una reafirmació (ara però, matisada i més descoratjadora) d’aquesta confessió d’aversió lectora. És una mena de si no vols caldo, tres tasses, amb la qual els abnegats alumnes pretenen justificar la seua manca d’entusiasme lector i alhora apaivagar la passió amb què tractes d’encomanar-los l’estima per les nostres lletres.

Però bé, després d’encaixar per sorpresa aquest colp dur, de refermar-me en la idea que a cada bugada perdem un llençol i encara visiblement estabornit, faig el cor fort i pense de bell nou que amb paciència i una canya, el cel es guanya.

Ben cert és que ara i adés esgrimim a l’aula un fum d’arguments (que creiem sòlids, convincents i irrefutables) pels quals considerem que paga la pena que els nostres alumnes s’endinsen en el món de la lectura, que freqüentment preparem amb il·lusió activitats de foment lector que presagiem infal·libles, que de quan en quan els parlem des de l’arreleta de l’anima d’obres i autors que ens han corprés, que cada curs proposem lemes originals i engrescadors, que organitzem dies, setmanes, mesos i lustres, si cal, “del Llibre”, que tothora tenim ben present allò de predicar amb l’exemple encara  molt vegades concloem que prediquem en el desert... i tot açò ho fem perquè estem convençuts que cal seguir endavant, perseverar, i defensar i propagar que llegir és una activitat fonamental per al desenvolupament humà i, a més, que fer-ho en valencià és un acte de justícia.

I sí, i dic de justícia, encara que sovint hi parem poca atenció. La lectura és una acte de justícia, de manera transparent i en qualsevol de les tres primeres accepcions que recull el diccionari: perquè dóna a cadascú el que li pertoca, perquè cal fer-ho atenent a la raó i perquè reconeix allò que està fet amb equitat.

En primer lloc, de justícia amb els autors, artistes de la paraula d’indubtable qualitat que conreen amb encert tots els gèneres i creen obres per a totes les edats, que piquen pedra amb obstinació per tal d’enllestir els seus textos i que ens ofereixen negre sobre blanc els millors fruits de la seua creativitat.

En segon lloc, amb les editorials, agències de viatge de la paraula,  corretja de transmissió de les noves propostes literàries, focus de dinamisme cultural, on una munió de professionals treballa perquè els originals que hi arriben acaben lluint ben ufans en aparadors i prestatges.

En tercer lloc, amb la nostra llengua. Perquè llegir en valencià és un acte de coherència, de normalitat i, sobretot, d’estima per la cultura del nostre poble. I llegim en la nostra llengua perquè sentim la necessitat d’emmirallar-nos, de retrobar-nos i de conèixer històries foranes contades amb les nostres paraules.

I per últim, i encara que semble una mica egoista i pretensiós, llegir és un acte d’autoestima, d’amor propi, de justícia amb un mateix. Fem esport, tractem d’alimentar-nos millor... però també llegim, per ser més crítics, més lliures, més creatius.

Llegim, llegiu... perquè no paguen justos per pecadors, per agrair i reconéixer el talent dels escriptors i la tasca editorial, per renovar el compromís amb la nostra llengua, i, sobretot, per pur egoisme: per gaudir, créixer i viure millor.

*Article publicat al Diari La Veu (24/11/2018)

* Microrelat publicat al llibre Tro d'Avís de la Falla Malva d'Alzira de 2018