I malgrat que el sol reülle de quan en quan les nostres vides

I malgrat que el sol reülle de quan en quan les nostres vides, l’aigua continua escolant-se suaument i lenta pels clivells de la nostra existència viscuda entre parèntesis a l’interior de les nostres llars. El xerric provocat per l’aturada en sec de la locomotora que mou el món ha retrunyit amb força per planes, muntanyes i valls. Tothom, a hores d’ara, se n’ha assabentat, ha arreplegat trastos i s’ha posat a cobert, a esperar.

Però el món continua girant i el sol, d’amagatotis potser, demà es tornarà a llevar de bon matí. La globalització potser era també, i sobretot, açò. Adonar-nos que alliberats de tots els corfolls amb els quals ens mostrem de portes enfora, de portes endins, tothom s’assembla. Desposseïts a la força de circumstàncies i adjectius, reduït el llistat de verbs a emprar, els substantius esdevenen la taula de fusta a la qual agafar-nos en aquest naufragi de tot allò superflu i accessori. Nous maldecaps i enrònies malden per substituir a corre-cuita les nostres preocupacions diàries ja quasi domesticades. 

En les llars s’encastellen milions de famílies arreu del món. I un fet, em resulta ben sorprenent, com a pare, però també com a docent: les xiquetes i els xiquets, a priori, els éssers més vulnerables, més susceptibles de ser alterats per qualsevol canvi, mantenen una actitud serena i admirable, i quan manifesten alguna tensió, compte, perquè sovint són les nostres, que emmirallen. Estrany daltabaix, que fa immune el menut i el major, tan vulnerable.

I la vida continua, i ens és repartida cada jornada en xicotets bocins, un per un, per a ser viscut en cada casa; una vida de butxaca que hi arriba cada matí en una capsa desmuntada perquè cadascú s’entretinga a muntar-la i a viure-la cada jornada i arreplegar-la, tota ben ordenada, quan arriba la nit.

I un dia arribarà l’anhelat dematí, però no en tingueu cap dubte: La vida ha canviat en un instant per a canviar per a sempre.

                                            Vicent Climent Blasco (02/04/2020)

Reprendrem el camí, malgrat la boira

Caminem per senderes incertes, a les palpentes, enmig d'una espessa boira que sembla que tardarà a esvair-se.

A hores d'ara és ben complex fer cap valoració del moment tan vitalment atípic i preocupant en el qual ens trobem tots immersos. Ens manca perspectiva. Qualsevol anàlisi de l'actual situació és des del primer moment, parcial i efímera. Perquè allò que déiem ahir, ha esdevingut paper mullat l'endemà de bon matí. No som, ni crec que algun dia arribem a ser plenament conscients de la magnitud d'allò que estem vivint. Aquesta crisi sanitària ha esdevingut també social, política, econòmica... Les dades, les estadístiques, les previsions... tracten diàriament d'objectivar allò que subjectivament tots percebem com a impossible de copsar en la seua totalitat.

El món resta aturat o quasi; aquest món, que fins despús-ahir creixia i alhora es destruïa de forma exponencial, ara, de sobte, ha hagut d'espentar el fre de mà. Una aturada radical que els veïns que resten ja fa dies confinats entre les quatre parets de sa casa perceben com una remor llunyana, mentre tracten d'albirar d'esquitllentes el seu origen a través de les seues finestres.

Però allò que sí que caldrà fer, i a més de manera inajornable quan tot aquest malson acabe, és tindre ben presents i falcar fermament en els fonaments de la nostra memòria col·lectiva tres lliçons que hauran de restar ancorades en el temari obligat de la nostra generació.

La primera, a nivell individual, en l'àmbit personal. Perquè cada persona és un món, però vulguem o no, hi ha únic món en el qual tots tenim l'oportunitat i el deure moral de ser persona. La dignitat, el coratge, la solidaritat, l'empatia... no emanen de les nostres paraules sinó dels nostres fets, i en situacions d'extrema complexitat és quan traspuen de forma més explícita. Les persones (cada persona) estan sabent valorar les persones que pel seu deure professional i la seua vocació personal s'han vist impel·lits a desenvolupar un rol protagonista en la previsió, contenció o pal·liació dels efectes d'aquesta crisi. No oblidem com són d'importants, ni ara, ni quan el retorn a la vida ordinària els relegue de bell nou a la discrecció que és connatural al paper social que desenvolupen. I també quan cadascú de nosaltres puguem tornar a passejar, eixir a córrer, en bicicleta, anar a pel pa, a eixir a sopar... accions quotidianes que ara i adés fem d'esma, procurem aturar-nos a valorar la importància, el privilegi de poder-les realitzar, i portem-les a terme amb la mateixa intesitat amb què les anhelem ara quan ens han estat negades.

La segona, a nivell de societat, valorem i propiciem cada trobada amb els amics, amb els companys, amb el veïnat, amb els nostres conciutadans... perquè quan la vida ens limita de soca-rel el marge d'actuació ens adonem que el mínim comú múltiple vital és comú a tots; en aquesta situació de confinament preceptiu ens adonem que els maldecaps, els entrebancs, les preocupacions són semblants en totes les cases. Paradoxalment, divergim en la rutina i convergim en l'excepcionalitat.

La tercera i última, a nivell de les persones i institucions en les quals, i no ho hem d'oblidar mai, hem delegat el poder d'orientar, dirigir, gestionar el bé comú... Que tinguen ben present que una volta més s'ha demostrat que només el poble pot salvar el poble i que la seua obligació no és anar per sobre ni a la vora, sinó al capdavant de la societat, exercir de forma coherent i responsable la tasca de comandament que els ha sigut atorgada. Quan les estructures polítiques i administratives resten necessàriament aturades, és la iniciativa i la perseverança del poble la que permet continuar fent col·lectivament un pas endavant.

Superem el confinament amb confiança i caminem, caminarem, perquè el camí hi romandrà quan escampe la boira.

                                                                                                                                                     

   Vicent Climent Blasco (29/03/2020)

EL VALENCIÀ ALÇA EL TELÓ

Qualsevol manifestació artística arrela en el fons de l’ànima, i les arts escèniques són una de les formes d’expressió més antigues, espontànies, naturals i creatives que ha concebut l’ésser humà. Algunes d’aquestes per tal de poder transmetre-les i que puguem copsar tot el seu sentit tenen necessitat, a més de la gestualitat o dels moviments creats amb el propi cos, del poder de la paraula, i cap paraula resulta més adient i encertada que la paraula pròpia, compartida per artistes i espectadors.

Coberta llibret Falla del Cid 2020

Després d’una llarga època de silenci en la qual, en l’àmbit educatiu o cultural, el valencià va haver de seure mut i resignat en el pati de butaques, i una posterior travessia del desert en la qual, malgrat obrir-se algun badall en aquell espés teló, els prejudicis heretats i els costums adquirits la feren romandre entre bambolines, ja fa alguns anys que el valencià va decidir fer un pas endavant i pujar-se’n dalt de l’escenari.

De fet, a hores d’ara, en el món de l’escena, en qualsevol de les seues representacions artístiques, la nòmina d’autors i de companyies que creen textos i que elaboren espectacles de gran qualitat en la nostra llengua, sortosament, és cada dia més extensa.

Sens dubte, per consolidar i fomentar aquestes propostes escèniques que empren el valencià com a llengua vehicular cal l’espenta coordinada i decidida del món educatiu, que ha de presentar i familiaritzar els alumnes des de ben menuts amb aquest tipus d’espectacles; l’administració, que ha de programar-los i possibilitar-los; i els mitjans de comunicació, que han de publicitar-los i donar veu als nostres artistes i creadors.

Però tots aquests esforços quedaran en fum de botges si a l’hora de la veritat no compten amb la confiança, la complicitat i el beneplàcit dels espectadors. No ens enganyem, qualsevol espectacle sense el suport del públic resta incomplet, tal com una falla a la qual li manca el seu remat central.

Com deia abans, el valencià, dins del món de les arts escèniques, ja fa temps que ha trencat el sostre de vidre que el relegava a representacions de caire sainetístic que reproduïen la visió diglòssica d’una societat que encara no concebia la majoria d’edat per a l’ús social de la nostra llengua.

Per tot això abans esmentat, els valencians com a societat hem d’empoderar-nos i treballar plegats per tal de fer créixer allò que ens fa únics: el nostre art, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra gastronomia i, per descomptat, la nostra llengua. I per a maurar lingüísticament cal emprar-la en tots els àmbits, perquè hi ha moltes llengües al món i totes són vàlides i útils, però el valencià és la llengua que ens fa ser qui som.

I a aquells que no dubten a negar en redó qualsevol intent de fer reviscolar la nostra llengua tot esgrimint asèptics criteris de productivitat o d’hipotètica eficiència comunicativa, només cal recordar-los que, al cap i a la fi, el valencià, la nostra llengua, és un producte de la nostra col·lectivitat, natural, de proximitat i amb moltes propietats i varietats. És doncs, un article de primera necessitat, el consum del qual, sens dubte, ens cal fomentar, perquè, a l’engròs i a la menuda, els valencià fins i tot en termes d’eficiència i sostenibilitat, sempre és una aposta segura.

*Article publicat en el llibret de la Falla de la Plaça del Cid d'Algemesí de 2020