Silencis que bressen dies

El repic intermitent i compassat de la pluja contra el vidre de la finestra és la reiterada banda sonora amb què em desperte cada jornada en aquesta primavera pausada i confinada.

Les agulles del rellotge de la cuina ballen ufanoses el seu vals al compàs del tic-tac que les espenta.

La campaneta estrident del microones m’avisa que la llet és calenta. I l’agafe per l’ansa i ella també m’agafa amb força.

L’eco somort de les petjades nues del peus amunt i avall de la casa ressona per un corredor esdevingut ja casolà carrer de volta.

Les veus dels xiquet que s’escolen enjogassades pel badall de la porta, ara crit joiós, ara suau remor, sempre lluny de convencions, doncs no hi ha cap confinament que puga confinar-ne la perenne joia.

El silenci ensordidor del televisor contenidor de brossa que resta sempre apagat perquè massa sovint m’amoina.

I arriba la nit, i ara escric abocat a l’hivern quietós de la plaça.

Hui llegia en el diari que el confinament augmenta la capacitat humana de detectar terratrèmols. Que la pau provocada pel confinament permet sentir minisismes fins ara imperceptibles. Paradoxalment, la setmana passada n’ocorregué un a només uns pocs quilòmetres de ma casa; poca gent se n’assabentà, potser perquè va ser de nit, potser perquè tots a hores d’ara estem més preocupats a previndre les esllavissades que somouen la nostra pau interior que a polsar la tensió d’un camp de joc que abandonàrem abans d’hora camí dels vestidors.

Vicent J Climent  (18/04/20)

La volta al (nostre) món en 30 dies

És ben curiosa la nostra mentalitat d’ésser viu preponderant. Observeu que quan diem que “ara tot el món està en casa”, ens referim al món com a “conjunt de totes les persones, el gènere humà”, i llavors estem fem ús de la desena accepció del mot; sí de la que en fa deu! La primera però, és ”conjunt de totes les coses que existeixen”, i les quatre següents fan referència, sí totes quatre, al planeta que habitem.

Costa assumir que el món no s’atura, que allò que s’atura, que allò que es qüestiona, que allò que es bada davall dels nostres peus és la nostra manera de percebre’l.

Tampoc no s’aturen les nostres vides. I ens costa a muntó adonar-nos-en. I fins i tot afecta el nostre ego. I pot ser ha sigut una poalada d’aigua freda, com a civilització, haver d’experimentar que som del tot imprescindibles, i que, fins i tot, al món sembla que li va millor quan assumim el nostre rol d’actors de repartiment, d’inquilins usufructuaris de l’habitatge de luxe d’un llogater ben pacient.

Mentrestant tractem de sobreviure a la nostra vida encapsulada. A hores d’ara tothom accepta resignadament que cal renunciar al primers plànols, que la màxima prioriat hui en dia es arrecerar-s’hi. Tanmateix, no estem acostumats a viure tant de temps a casa, i ens veiem obligats a reescriure cada dia a rajaploma el guió d’aquesta mena de sitcom melodramàtica.

I per sadollar les nostres necessitats comunicatives més bàsiques, ens aboquem a les finestres electròniques amb connexió sense fil i 4G. Recurs ordinari que ara ha esdevingut d’urgència i que ens permet compartir i atenuar la tensió que causa el fet de no acabar de poder amidar ni el motiu ni la durada d’allò que provoca el nostre confinament. 

Sens dubte, aquest temps d’aïllament preceptiu i les causes que l’han propiciat han arrancat de soca-rel la nostra cosmovisió del món i de com relacionar-nos-hi. Quan les nostres vides es reinicien i la societat a poc a poc comence a desentumir el muscles i a despertar-se d’aquesta imprevista primaveració, res fa pensar que serem millors. Esperem almenys que aquesta etapa que estem vivint reste com una empremta indeleble que ens hi faça reflexionar i actuar amb més coneixement.

Vicent Climent (15/04/20)

O som crítics, o garbellem aigua (contra la desinformació, cal entonar el "mea culpa")

Del meu llibre: "L'oficina dels contes a mida"

.

La gent no recerca finestres a les quals abocar-se per descobrir què està passant de portes enfora. M'he estalviat el "vertaderament" perquè comptat i debatut, la "veritat" és un valor que fa molt de temps que cotitza a la baixa en la borsa de la nostra societat.

La gent busca espills per tal que reflectisquen nítidament i clara la imatge que s'ha creat de tot allò que l'envolta. Espills esberlats i deformes, però els seus espills. Espills que emmirallen allò que creuen creure, empremtes entre tenebres que creiem a ulls clucs. Espills domesticats, que qui paga mana i qui és amo governa; no ho convé oblidar.

I no; passen els dies i ens neguem a assumir-ne el risc, a reduir-ne al màxim la possibilitat de contagi d'opinions que trasbalsen o qüestionen les nostres conviccions.

La veritat actual és un gegant amb peus de fang que va pegant bacs per tot arreu.

Sens dubte, vivim més tranquils en el loft confortable de les nostres creences, envoltats de tous prejudicis que decoren ací i allà les diferents estances de la nostra circumstància. Jo soc jo i tu seràs com jo o deixaràs de ser-ho per a mi.

I si cal algun canvi, que parega que tot canvie perquè no hi canvie res.

En temps d'incertesa, el confinament ens impel·leix a restar ben quiets, a renunciar a resetejar-nos, a ni tan sols tindre la temptació d'incorporar-hi noves aplicacions que lluïsquen ufanoses en l'escriptori del nostre jo. Hem optat per continuar fent ús del nostre programari, antic o obsolet, no siga que les noves actualitzacions derivades d'aquesta situació facen trontollar les nostres conviccions i ens desorientem. Xe, quanta modernor!

Ceremònia de la confusió, tot fum de botges una volta passe la tempesta vírica que ha cobert de negror la primavera de la nostra innocència col·lectiva.

I, de moment, i per allò que qui pega primer, pega dues voltes, que a nosaltres no ens cal ni coneixements fonamentats, ni perspectiva temporal, posem en marxa el ventilador, i culpem la Xina, i culpem els nostres governants, i culpem les grans empreses, i culpem la premsa, i culpem la televisió, des de la nostra torre d'ívori d'experimentat alfarrassador.

Nosaltres som els que tenim el poder de triar, recordeu "qui té salut i llibertat és ric i no ho sap", i no hem d'esperar que ens siguen arrabassades per a saber valorar-les com cal. Decidir com i a través de quin canal ens volem informar hauria de ser objecte d'una mínima reflexió. Perquè encara que insconscientment, som permeables a tot allò que veiem i escoltem, perquè ens amera sense quasi adonar-nos-en i només hi parem esment, per allò de Santa Bàrbara i els trons, quan ja som constipats. 

En una època en la qual els mitjans de comunicació ens lliuren debades el pack complet: què cal saber, de qui i per a què, i a més hi afigen sense embuts una ordre ben clara: apreta i engul!, cal mantindre la guàrdia alta i no retrocedir ni un pas.

No renunciem mai a ser crítics (i els que sóm formadors tenim l'obligació de fomentar-ne aquest esperit en els nostres alumnes), perquè és una renúncia explícita a la nostra llibertat. Si en desistim, serem com una nau a la deriva que es colpeja una i una altra vegada contra el rocam de la costa, o com aquell presoner que s'aboca a la finestreta de la cel·la per la qual s'escola un tamisat raig de sol, i mentre s'agafa fortament als freds barrots, crida enèrgicament cap a enfora: "No en defalliu, que algun dia hi escapareu i ens hi retrobarem ací dintre".

El virus passarà, o restarà entre nosaltres com a minúscul testimoni del dia que el món va haver d'alentir a la força la seua marxa, però em tem que les nostres opinions hi restaran, reviscolaran amb força i brollaran esponeroses a l'espera d'un nou cataclisme que les pose novament a prova i al qual puguen de bell nou resistir.

Vicent Climent (11/04/20)

A espai

M'he assegurat que aquesta vegada sí que agafava la llista de la compra (l'última vegada me la vaig deixar oblidada), l'he repassada fil per randa i me l'he ficada a la butxaca. La meua dona m'ha ajudat a posar-me la masquereta, he deixat el mòbil a l'entradeta i ja, al brancal de la porta, m'he canviat les sabates i he agafat el carretó d'anar a comprar (sí, es diu així). És ben curiós que carretons i bosses de pa hagen esdevingut els accidentals salconduits que ens permeten suspendre momentàniament el nostre aïllament i, alhora, l'escut que permet repel·lir els esguards inquisitius i fugissers que s'escolen entre les cortines de les finestres.

Tot ha canviat, tant, que totes aquelles activitats quotidianes que fins ara féiem d'esma, ara comporten tot un ritual, com si en lloc d'eixir el carrer, ens disposàrem a penetrar en una cambra cuirassada o a entrar a operar en un quiròfan. Compte, que també els mestres tenim els nostres protocols i les nostres manies abans d'iniciar la classe, encara que més diverses i menys estandarditzades. El missatge és ben clar, han passat ja molt dies de confinament, però cal no abaixar la guàrdia, per això cada volta que eixim al carrer cal anar a espai, alerta, amb compte.

He baixat per les escales els tres pisos (aquestos dies sembla que vivim en un gratacel) i he mirat de reüll la bústia; dintre, desemparades, jeien dues cartes, també el butlletí d'informació municipal que hi aguaitava. I he eixit al carrer. El sol del migdia ho il·luminava tot, amb força; hui hi havia un sol ben generós. Als escocells, les herbes silvestres aprofiten l'avinentesa per a créixer a corre-cuita al voltant de les soques dels arbres. He començat a caminar a través d'aquest sequer de natura urbana. La remor dels cotxes que normalment passa inadvertida, hui em crida l'atenció. Pels carrers de la contornada només se sent el trontoll del meu carret. Camine ben a prop de les fronteres de les classes, tampoc no es tracta de fer ostentació pública d'aquesta estona de què puc gaudir en aquesta mena de tercer grau víric. Dijous Sant i en girar la cantonada ja ataülle la rècua de veïns que es concentra a la porta del supermercat. Penitents de la confraria de la cautela i la incertesa. Faig cua, capcot i silenciós, hui no cal reivindicar el teu espai vital, a hores d'ara tothom te'l respecta de bon grat I allí estem, esperant, actrius i actors d'una pel·li de ciència-ficció força agosarada, saludant amb una breu capcinada o alçant lleugerament les celles quans veiem passar algun conegut. I la cua avança a espai, a poc a poc, lentament.

Vivim en un tercer pis. No tenim cap jardí ni cap terrassa on els xiquets puguen escampar el poll, però almenys comptem amb una balcó on poden abandonar durant alguna estona les quatre parets i deixar-nos bressolar pel sol. Tot el veïnat arrecerat i ben buida la replaça. Hi entrem de bell nou i els xiquets, recobrada l'energia, omplen de fressa la casa. Però hem d'anar amb cura, pares i fills, de no molestar els veïns, que el ciri és curt i la processó llarga. I passa el matí, queferós i entusiasta. I passa la vesprada, xino-xano, entre jocs, manualitats i alguna conversa a distància. I arriba la nit i cal parlar a espai, com en un xiuxiueig, en veu baixa.

Vicent Climent (10/04/20)

EL FACTOR HUMÀ

La conclusió crec que és diàfana, per si després de tres setmanes llargues de docència a distància encara hi resta algun descregut. El futur de l'educació (en essència) no és açò. Pot ser sí la mera transmissió de continguts fit a fit, però la docència, en sentit estricte, no.

I, clar, no em referisc a l'actualitat, encara que n'haja servit com a malaurat banc de proves. Perquè com a solució de contingència, per tractar de salvar els mobles d'un manera puntual, inesperada i de forma extraordinària, sí que la docència des de casa, a través de xarxes i pantalles, ha esdevingut una mena de taula de salvació i encara gràcies. De fet, és ben evident que el col·lectiu docent ha sabut refer-se'n i ha sabut taponar a corre-cuita de forma encertada la via d'escapament per la qual ja s'escolava el curs.

Però l'experiència que estem vivint a hores d'ara ens fa adonar-nos que encara que no s'estiguen estalviant ni esforços ni recursos, el dia que es puga tornar a escoles i instituts, crec que tots, alumnes, pares i mestres, respiraran alleujats. Ho dic perquè quan la realitat d'una manera sobtada ens ha posat davant d'aquest escenari de ciència-ficció docent que alguns presagiaven amb alumnes còmodament instal·lats a les seues classes i teledocents armats amb les últimes aplicacions i metodologies, ens hem adonat que sí, que ho tirarem avant, però que notem que en manca l'element que a més dotar de coherència tota la tasca docent, resulta totalment imprescindible per a multiplicar els seus efectes: la sociabilització. El fet de compartir tots les persones implicades en un mateix procés d'aprenentage un on i un quan i un mateix per què.

Perquè dins d'una aula, paradoxalment rara volta dos més dos en són quatre. Els docents "treballem" amb un material molt sensible, no es tracta de rajoles, ni sacs de blat, ni assegurances, sinó joves (cadadascun d'un pare i d'un mare) amb el seu present i les seues esperances. De fet, normalment, el docent proposa i l'alumnat disposa, i no pel fet que xiquets i adolescents aconseguisquen quebrantar la seua voluntat, sinó perquè el docent ha de saber llegir allò que té al seu davant (virtut innegociable) i perquè és ben complex aconseguir traure'n profit d'una classe contra la seua voluntat. Cal treballar-se la seua permeabilitat, que el receptor, esdevinga també emissor i es corresponsabilitze del seu propi procés d'aprenentatge. Perquè s'educa en equip i, per tant, les derrotes efímeres i les victòries inoblidables hi són compartides.

L'aprenentatge s'encomana. L'aprenentatge és de carn i ossos. L'aprenentatge en un aula multiplica el seu valor perquè en la suma final no només queda tot allò que tractava d'aportar el professor, sinó també tot allò que s'hi ha esdevingut durant aquella estona i que cal no circumscriure només a l'àmbit acadèmic o, fins i tot, a la matèria que s'hi ha impartit.

L'aprenentatge és interrelació o no serà. L'aprenentatge és allò material i curricular però també té una vessant personal que costa molt copsar a través d'una pantalla, perquè l'element imprescindible és el factor humà.

Vicent Climent (06/04/2020)