O som crítics, o garbellem aigua (contra la desinformació, cal entonar el "mea culpa")

Del meu llibre: "L'oficina dels contes a mida"

.

La gent no recerca finestres a les quals abocar-se per descobrir què està passant de portes enfora. M'he estalviat el "vertaderament" perquè comptat i debatut, la "veritat" és un valor que fa molt de temps que cotitza a la baixa en la borsa de la nostra societat.

La gent busca espills per tal que reflectisquen nítidament i clara la imatge que s'ha creat de tot allò que l'envolta. Espills esberlats i deformes, però els seus espills. Espills que emmirallen allò que creuen creure, empremtes entre tenebres que creiem a ulls clucs. Espills domesticats, que qui paga mana i qui és amo governa; no ho convé oblidar.

I no; passen els dies i ens neguem a assumir-ne el risc, a reduir-ne al màxim la possibilitat de contagi d'opinions que trasbalsen o qüestionen les nostres conviccions.

La veritat actual és un gegant amb peus de fang que va pegant bacs per tot arreu.

Sens dubte, vivim més tranquils en el loft confortable de les nostres creences, envoltats de tous prejudicis que decoren ací i allà les diferents estances de la nostra circumstància. Jo soc jo i tu seràs com jo o deixaràs de ser-ho per a mi.

I si cal algun canvi, que parega que tot canvie perquè no hi canvie res.

En temps d'incertesa, el confinament ens impel·leix a restar ben quiets, a renunciar a resetejar-nos, a ni tan sols tindre la temptació d'incorporar-hi noves aplicacions que lluïsquen ufanoses en l'escriptori del nostre jo. Hem optat per continuar fent ús del nostre programari, antic o obsolet, no siga que les noves actualitzacions derivades d'aquesta situació facen trontollar les nostres conviccions i ens desorientem. Xe, quanta modernor!

Ceremònia de la confusió, tot fum de botges una volta passe la tempesta vírica que ha cobert de negror la primavera de la nostra innocència col·lectiva.

I, de moment, i per allò que qui pega primer, pega dues voltes, que a nosaltres no ens cal ni coneixements fonamentats, ni perspectiva temporal, posem en marxa el ventilador, i culpem la Xina, i culpem els nostres governants, i culpem les grans empreses, i culpem la premsa, i culpem la televisió, des de la nostra torre d'ívori d'experimentat alfarrassador.

Nosaltres som els que tenim el poder de triar, recordeu "qui té salut i llibertat és ric i no ho sap", i no hem d'esperar que ens siguen arrabassades per a saber valorar-les com cal. Decidir com i a través de quin canal ens volem informar hauria de ser objecte d'una mínima reflexió. Perquè encara que insconscientment, som permeables a tot allò que veiem i escoltem, perquè ens amera sense quasi adonar-nos-en i només hi parem esment, per allò de Santa Bàrbara i els trons, quan ja som constipats. 

En una època en la qual els mitjans de comunicació ens lliuren debades el pack complet: què cal saber, de qui i per a què, i a més hi afigen sense embuts una ordre ben clara: apreta i engul!, cal mantindre la guàrdia alta i no retrocedir ni un pas.

No renunciem mai a ser crítics (i els que sóm formadors tenim l'obligació de fomentar-ne aquest esperit en els nostres alumnes), perquè és una renúncia explícita a la nostra llibertat. Si en desistim, serem com una nau a la deriva que es colpeja una i una altra vegada contra el rocam de la costa, o com aquell presoner que s'aboca a la finestreta de la cel·la per la qual s'escola un tamisat raig de sol, i mentre s'agafa fortament als freds barrots, crida enèrgicament cap a enfora: "No en defalliu, que algun dia hi escapareu i ens hi retrobarem ací dintre".

El virus passarà, o restarà entre nosaltres com a minúscul testimoni del dia que el món va haver d'alentir a la força la seua marxa, però em tem que les nostres opinions hi restaran, reviscolaran amb força i brollaran esponeroses a l'espera d'un nou cataclisme que les pose novament a prova i al qual puguen de bell nou resistir.

Vicent Climent (11/04/20)