És ben curiosa la
nostra mentalitat d’ésser viu preponderant. Observeu que quan diem que “ara tot
el món està en casa”, ens referim al món
com a “conjunt de totes les persones, el gènere humà”, i
llavors estem fem ús de la desena accepció del mot; sí de la que en fa deu! La
primera però, és ”conjunt de totes les coses que existeixen”, i les quatre següents fan referència,
sí totes quatre, al planeta que habitem.
Costa assumir que
el món no s’atura, que allò que s’atura, que allò que es qüestiona, que allò
que es bada davall dels nostres peus és la nostra manera de percebre’l.
Tampoc no s’aturen
les nostres vides. I ens costa a muntó adonar-nos-en. I fins i tot afecta el
nostre ego. I pot ser ha sigut una poalada d’aigua freda, com a civilització, haver
d’experimentar que som del tot imprescindibles, i que, fins i tot, al món
sembla que li va millor quan assumim el nostre rol d’actors de repartiment, d’inquilins
usufructuaris de l’habitatge de luxe d’un llogater ben pacient.
Mentrestant tractem
de sobreviure a la nostra vida encapsulada. A hores d’ara tothom accepta
resignadament que cal renunciar al primers plànols, que la màxima prioriat hui
en dia es arrecerar-s’hi. Tanmateix, no estem acostumats a viure tant de temps a
casa, i ens veiem obligats a reescriure cada dia a rajaploma el guió d’aquesta mena
de sitcom melodramàtica.
I per sadollar les
nostres necessitats comunicatives més bàsiques, ens aboquem a les finestres
electròniques amb connexió sense fil i 4G. Recurs ordinari que ara ha
esdevingut d’urgència i que ens permet compartir i atenuar la tensió que causa
el fet de no acabar de poder amidar ni el motiu ni la durada d’allò que provoca
el nostre confinament.
Sens dubte, aquest
temps d’aïllament preceptiu i les causes que l’han propiciat han arrancat de
soca-rel la nostra cosmovisió del món i de com relacionar-nos-hi. Quan les
nostres vides es reinicien i la societat a poc a poc comence a desentumir el
muscles i a despertar-se d’aquesta imprevista primaveració, res fa pensar que serem millors. Esperem almenys que aquesta
etapa que estem vivint reste com una empremta indeleble que ens hi faça
reflexionar i actuar amb més coneixement.
Vicent Climent (15/04/20)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada