dissabte, 18 d’abril de 2020

Silencis que bressen dies


El repic intermitent i compassat de la pluja contra el vidre de la finestra és la reiterada banda sonora amb què em desperte cada jornada en aquesta primavera pausada i confinada.
Les agulles del rellotge de la cuina ballen ufanoses el seu vals al compàs del tic-tac que les espenta.
La campaneta estrident del microones m’avisa que la llet és calenta. I l’agafe per l’ansa i ella també m’agafa amb força.
L’eco somort de les petjades nues del peus amunt i avall de la casa ressona per un corredor esdevingut ja casolà carrer de volta.
Les veus dels xiquet que s’escolen enjogassades pel badall de la porta, ara crit joiós, ara suau remor, sempre lluny de convencions, doncs no hi ha cap confinament que puga confinar-ne la perenne joia.
El silenci ensordidor del televisor contenidor de brossa que resta sempre apagat perquè massa sovint m’amoina.
I arriba la nit, i ara escric abocat a l’hivern quietós de la plaça.

Hui llegia en el diari que el confinament augmenta la capacitat humana de detectar terratrèmols. Que la pau provocada pel confinament permet sentir minisismes fins ara imperceptibles. Paradoxalment, la setmana passada n’ocorregué un a només uns pocs quilòmetres de ma casa; poca gent se n’assabentà, potser perquè va ser de nit, potser perquè tots a hores d’ara estem més preocupats a previndre les esllavissades que somouen la nostra pau interior que a polsar la tensió d’un camp de joc que abandonàrem abans d’hora camí dels vestidors.

Vicent J Climent  (18/04/20)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada