dimarts, 7 d’abril de 2020

EL FACTOR HUMÀ

La conclusió crec que és diàfana, per si després de tres setmanes llargues de docència a distància encara hi resta algun descregut. El futur de l'educació (en essència) no és açò. Pot ser sí la mera transmissió de continguts fit a fit, però la docència, en sentit estricte, no.
I, clar, no em referisc a l'actualitat, encara que n'haja servit com a malaurat banc de proves. Perquè com a solució de contingència, per tractar de salvar els mobles d'un manera puntual, inesperada i de forma extraordinària, sí que la docència des de casa, a través de xarxes i pantalles, ha esdevingut una mena de taula de salvació i encara gràcies. De fet, és ben evident que el col·lectiu docent ha sabut refer-se'n i ha sabut taponar a corre-cuita de forma encertada la via d'escapament per la qual ja s'escolava el curs.
Però l'experiència que estem vivint a hores d'ara ens fa adonar-nos que encara que no s'estiguen estalviant ni esforços ni recursos, el dia que es puga tornar a escoles i instituts, crec que tots, alumnes, pares i mestres, respiraran alleujats. Ho dic perquè quan la realitat d'una manera sobtada ens ha posat davant d'aquest escenari de ciència-ficció docent que alguns presagiaven amb alumnes còmodament instal·lats a les seues classes i teledocents armats amb les últimes aplicacions i metodologies, ens hem adonat que sí, que ho tirarem avant, però que notem que en manca l'element que a més dotar de coherència tota la tasca docent, resulta totalment imprescindible per a multiplicar els seus efectes: la sociabilització. El fet de compartir tots les persones implicades en un mateix procés d'aprenentage un on i un quan i un mateix per què.
Perquè dins d'una aula, paradoxalment rara volta dos més dos en són quatre. Els docents "treballem" amb un material molt sensible, no es tracta de rajoles, ni sacs de blat, ni assegurances, sinó joves (cadadascun d'un pare i d'un mare) amb el seu present i les seues esperances. De fet, normalment, el docent proposa i l'alumnat disposa, i no pel fet que xiquets i adolescents aconseguisquen quebrantar la seua voluntat, sinó perquè el docent ha de saber llegir allò que té al seu davant (virtut innegociable) i perquè és ben complex aconseguir traure'n profit d'una classe contra la seua voluntat. Cal treballar-se la seua permeabilitat, que el receptor, esdevinga també emissor i es corresponsabilitze del seu propi procés d'aprenentatge. Perquè s'educa en equip i, per tant, les derrotes efímeres i les victòries inoblidables hi són compartides.
L'aprenentatge s'encomana. L'aprenentatge és de carn i ossos. L'aprenentatge en un aula multiplica el seu valor perquè en la suma final no només queda tot allò que tractava d'aportar el professor, sinó també tot allò que s'hi ha esdevingut durant aquella estona i que cal no circumscriure només a l'àmbit acadèmic o, fins i tot, a la matèria que s'hi ha impartit.
L'aprenentatge és interrelació o no serà. L'aprenentatge és allò material i curricular però també té una vessant personal que costa molt copsar a través d'una pantalla, perquè l'element imprescindible és el factor humà.

Vicent Climent (06/04/2020)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada