A espai

M'he assegurat que aquesta vegada sí que agafava la llista de la compra (l'última vegada me la vaig deixar oblidada), l'he repassada fil per randa i me l'he ficada a la butxaca. La meua dona m'ha ajudat a posar-me la masquereta, he deixat el mòbil a l'entradeta i ja, al brancal de la porta, m'he canviat les sabates i he agafat el carretó d'anar a comprar (sí, es diu així). És ben curiós que carretons i bosses de pa hagen esdevingut els accidentals salconduits que ens permeten suspendre momentàniament el nostre aïllament i, alhora, l'escut que permet repel·lir els esguards inquisitius i fugissers que s'escolen entre les cortines de les finestres.

Tot ha canviat, tant, que totes aquelles activitats quotidianes que fins ara féiem d'esma, ara comporten tot un ritual, com si en lloc d'eixir el carrer, ens disposàrem a penetrar en una cambra cuirassada o a entrar a operar en un quiròfan. Compte, que també els mestres tenim els nostres protocols i les nostres manies abans d'iniciar la classe, encara que més diverses i menys estandarditzades. El missatge és ben clar, han passat ja molt dies de confinament, però cal no abaixar la guàrdia, per això cada volta que eixim al carrer cal anar a espai, alerta, amb compte.

He baixat per les escales els tres pisos (aquestos dies sembla que vivim en un gratacel) i he mirat de reüll la bústia; dintre, desemparades, jeien dues cartes, també el butlletí d'informació municipal que hi aguaitava. I he eixit al carrer. El sol del migdia ho il·luminava tot, amb força; hui hi havia un sol ben generós. Als escocells, les herbes silvestres aprofiten l'avinentesa per a créixer a corre-cuita al voltant de les soques dels arbres. He començat a caminar a través d'aquest sequer de natura urbana. La remor dels cotxes que normalment passa inadvertida, hui em crida l'atenció. Pels carrers de la contornada només se sent el trontoll del meu carret. Camine ben a prop de les fronteres de les classes, tampoc no es tracta de fer ostentació pública d'aquesta estona de què puc gaudir en aquesta mena de tercer grau víric. Dijous Sant i en girar la cantonada ja ataülle la rècua de veïns que es concentra a la porta del supermercat. Penitents de la confraria de la cautela i la incertesa. Faig cua, capcot i silenciós, hui no cal reivindicar el teu espai vital, a hores d'ara tothom te'l respecta de bon grat I allí estem, esperant, actrius i actors d'una pel·li de ciència-ficció força agosarada, saludant amb una breu capcinada o alçant lleugerament les celles quans veiem passar algun conegut. I la cua avança a espai, a poc a poc, lentament.

Vivim en un tercer pis. No tenim cap jardí ni cap terrassa on els xiquets puguen escampar el poll, però almenys comptem amb una balcó on poden abandonar durant alguna estona les quatre parets i deixar-nos bressolar pel sol. Tot el veïnat arrecerat i ben buida la replaça. Hi entrem de bell nou i els xiquets, recobrada l'energia, omplen de fressa la casa. Però hem d'anar amb cura, pares i fills, de no molestar els veïns, que el ciri és curt i la processó llarga. I passa el matí, queferós i entusiasta. I passa la vesprada, xino-xano, entre jocs, manualitats i alguna conversa a distància. I arriba la nit i cal parlar a espai, com en un xiuxiueig, en veu baixa.

Vicent Climent (10/04/20)